Roser Bru i l’exili

El 3 de setembre de 1939 arribava al port xilè de Valparaíso un vaixell anomenat Winnipeg. La persona que l’havia llogat, el poeta Pablo Neruda, deia que hi ha paraules que es queden al paper i d’altres que volen i que el nom d’aquesta embarcació, Winnipeg, tenia ales. Aquestes ales van permetre que 2.200 persones procedents de l’exili republicà trobessin a Xile un refugi, però també una llar. Entre aquestes persones hi havia una adolescent catalana de 15 anys anomenada Roser Bru.

Aquests dies, el Museu d’Art de Girona acull una magnífica retrospectiva d’aquesta nena que a Xile es va convertir en una gran artista visual, una de les millors de Llatinoamèrica, i que, malgrat la distància, mai no va perdre la connexió amb la seva terra d’origen ni tampoc amb l’experiència de l’exili que en va marcar la seva existència. La que va viure primer a França, als cinc anys, quan la seva família va escapar de la dictadura de Primo de Rivera, i després la seva peripècia a través dels Pirineus que va acabar portant-la a l’altra banda de l’oceà a un país que ella va fer seu.

La seva obra parla d’això, de les seves identitats múltiples com xilena, catalana i espanyola, de la violència que va viure durant la guerra civil a Catalunya i després a Xile amb la dictadura de Pinochet que la va tornar a enfrontar al monstre del feixisme. Però també parla del significat quotidià de l’exili en què es retrata a ella mateixa fent pa amb tomàquet amb una marraqueta, el pa nacional de Xile.

En el conjunt d’obres que han viatjat fins a Girona, conviuen els tributs a Gabriela Mistral i Víctor Jara amb els que dedica a Federico García Lorca i Miguel Hernández, les fotografies de guerra de Robert Capa amb les imatges dels afusellats de Xile que, encara que Capa no va arribar a veure, es fonen en la pintura de Bru que és un mirall, però alhora una amalgama de móns on es creuen la memòria democràtica de Xile i Espanya.

Són obres que interpel·len i denuncien els efectes devastadors del totalitarisme però que també parlen de maternitat, de desig i d’erotisme que ella va incorporar molt abans que formés part del discurs hegemònic. Roser Bru era una feminista que parlava de la transmissió del fil de la memòria a través de les dones i de la distància, que és el que dona títol a aquesta exposició, «Superar la distància».

Anomenem literatura de l’exili aquella que han fet escriptors que s’han hagut d’exiliar i que està influïda per aquest fet. L’obra de Roser Bru encaixa en aquest univers, però l’exili per ella és molt més que una forma de càstig i solitud. És també una experiència transformadora en què projecta el desterrament de manera creativa i regeneradora. Deixar la teva pàtria és dolorós, però també és una oportunitat per tornar a néixer sense deixar de ser allò que vas ser, ens suggereixen les seves imatges.

El diccionari de l’IEC defineix l’exili com una expatriació per motius polítics, però també com l’obligació de viure fora d’un lloc, lluny d’una persona, a qui hom enyora. El món de Roser Bru plasma tota aquesta enyorança que s’expressa en els seus records, com els de la llibertat que va experimentar sent una adolescent a la República, i que es barregen amb tot el nou que va trobar a l’altra banda del món i que ella reinterpreta i converteix en una obra fresca i poderosa amb la qual s’avança a molts artistes del seu temps.

Ciceró deia que l’exili no era una pena sinó un refugi que permet escapar d’un càstig. Les obres de Roser Bru que podem veure a Girona respiren una cosa semblant, s’assemblen a un refugi, el d’aquesta adolescent que va viatjar en un vaixell amb ales escapant del càstig d’una dictadura però que va trobar una terra nova que va fer seva i en què va desenvolupar una obra enorme i política, però mai, mai pamfletària.

Subscriu-te per seguir llegint