Històries de la Catalunya medieval

Catalunya i Aragó ignoren sovint tot el que van compartir a l’època medieval. Incloent els relativament curts dominis musulmà i carolingi a la part més septentrional d’ambdós territoris, inclosa Barcelona, ocupada pels musulmans entre els 717 i 718 i pels francs el 801. Amb el temps, els nous comtats cristians es van anar distanciant de l’Imperi Carolingi, en bona part per la progressiva desintegració de l’imperi i també per la manca d’ajuda dels francs davant els atacs musulmans (Albert Balcells, 1980). Tanmateix, a diferència d’Aragó, la constitució de Catalunya com a regne independent no va ser mai possible per les reticències de bona part dels comtes aliats d’atorgar més poders al comte de Barcelona. Al voltant d’aquest s’hi uniren els comtats d’Osona, Girona o Besalú durant els segles IX a XII, però no així els d’Urgell, Pallars, Cerdanya, Empúries o Rosselló, que van mantenir la seva independència durant dècades o segles, mentre les taifes de Lleida i Tortosa continuaven governades pels musulmans.

L’any 1137, el casament de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, amb Peronella I, reina d’Aragó, va suposar la unió dinàstica d’ambdós territoris. Però, abans de la unió plena, Ramon Berenguer conqueria Tortosa (1148) i Lleida (1149), terres que no van ser adscrites ni a Barcelona ni a Aragó, sinó que es van convertir en marquesats autònoms. A partir de 1162, Alfons el Cast, fill d’ambdós, es convertí en el primer monarca de la nova Corona, amb els títols de rei d’Aragó, comte de Barcelona, marquès de Lleida, marquès de Tortosa i comte de Provença, mantenint cada territori les tradicions i les institucions pròpies (Flocel Sabaté, 2004). Mort Alfons el 1196 i, anys més tard, el seu fill Pere el Catòlic a la batalla de Muret, al Llenguadoc (1213), s’anaren esvaint les ambicions sobre Occitània, tot i que la Senyoria de Montpeller i el Comtat de Provença van restar vinculats al comtat de Barcelona i la Corona d’Aragó durant dècades. Tanmateix, a partir de llavors, els objectius prioritaris serien València i Mallorca, encara sota domini musulmà, com bona part de la península. Jaume I va iniciar la conquesta de Mallorca l’any 1229 i la de València el 1232. Tot i així, Alacant, Menorca i Eivissa no s’incorporarien a la Corona catalanoaragonesa fins anys o dècades més tard (Josep Maria Salrach, 1981).

Mort Jaume el Conqueridor l’any 1276, la Corona va quedar dividida entre els seus fills, segons va deixar en testament. Aragó, València i els comtats catalans al sud de l’Albera per a qui després seria Pere el Gran; i les Balears, els comtats de Rosselló i Cerdanya i la senyoria de Montpeller, per a qui esdevindria Jaume de Mallorca. Un Regne de Mallorca que es va mantenir independent de Catalunya i Aragó, amb alts i baixos, fins a l’any 1343. També, a partir del segle XIII, la Corona ampliaria els seus dominis per bona part de la Mediterrània, convertint-se en un gran imperi, malgrat la clara hostilitat del Papat i el veïnatge de dos estats tan potents com Castellà i França (Josep Fontana, 2014). Mort Martí l’Humà sense descendència (1410), la Corona quedà mancada de successió directa i, davant la impossibilitat de convocar Corts generals pel desordre social generalitzat, es va optar per una trobada de compromissaris, que van elegir Ferran d’Antequera, segon fill de Joan I de Castella i nebot del rei Martí, amb el suport dels estaments dominants, també els de Barcelona, un acord que seria ratificat pel Compromís de Casp de 1412.

Més enllà de l’existència dels diversos comtats sobirans des del segle X, amb el de Barcelona com a més poderós, no podem parlar amb propietat d’una Catalunya unificada i independent a l’època medieval, sense perjudici de fer referència al Principat de Catalunya com a denominació, sense caràcter jurídic, utilitzada habitualment des de mitjan segle XIV. Formant part d’una mena de confederació en el sentit actual de la paraula, amb un escut i una bandera comuna i unes corts pròpies a Catalunya, Aragó i València (Mallorca mai les tingué), que es reunien periòdicament en unes Corts generals. El llatí en seria la llengua de les cròniques oficials, almenys fins al segle XIII, mentre l’àrab aniria desapareixent progressivament de les comarques del sud i el llatí vulgar aniria evolucionant cap al català, l’aragonès i el castellà com a parles habituals. A partir de Ferran el Catòlic (1479-1516), darrer rei de la Corona d’Aragó, la unió dinàstica amb Castellà donaria inici a una història totalment diferent. 

Subscriu-te per seguir llegint