Gestionar el Massís de Cadiretes

He llegit i rellegit la notícia que va publicar Diari de Girona el 18 de febrer i que signa Laura Fanals sobre «les discrepàncies entre els diferents partits polítics representats al Ple de la Diputació per abordar el futur del Massís de Cadiretes».

L’he hagut que rellegir perquè en una primera lectura, tot i l’acurada, documentada i estructurada exposició de la Laura, he estat incapaç d’entendre l’atzucac de manifestacions, propostes, contra-propostes, negatives , pegues...que han portat finalment a retirar la moció de la CUP perquè la gestió de Cadiretes fos assumida pel Consorci de les Gavarres. Un posicionament que semblaria lògic, donat que es tracta de dos territoris veïns i tenen continuïtat geogràfica.

M’ha semblat entendre que la responsabilitat del Massís, ara per ara, en no tenir un òrgan de gestió propi i no entrar en l’aixopluc de cap altre consorci, recau en la Generalitat. També, que en el cas d’entrar a formar part del Consorci de les Gavarres, altres espais naturals ho podrien veure i viure com un greuge comparatiu (?).

El que em queden clares com a lector són dues coses. La primera, manllevant les paraules del diputat de la CUP que presentava la moció, que Cadiretes es troba «en una situació de gran vulnerabilitat». Un eufemisme per dir que, donada la situació de sequera persistent que patim, les possibilitats de que un incendi solucioni el problema de manera radical i que a curt o mig termini ja no hi hagi res a gestionar, són molt grans. La segona que, finalment, la moció es va retirar. La picabaralla dialèctica generada en el Ple va acabar, d’alguna manera, en allò que es diu «tirar pilotes fora». Tot plegat podria derivar en una altra coneguda dita que deconstrueixo del castellà : «entre tots el gestionaven i ell solet es va cremar».

A La Selva Marítima, entre Lloret i Blanes, tenim un exemple fefaent del que suposa una gestió propera, responsable i eficaç d’un espai natural emblemàtic com és el Paratge de Santa Cristina a Lloret de Mar ( ermita, pàrquings, boscos...) Ho fa la Confraria de Santa Cristina. I ho fa bé. Un any més, quan fa pocs dies m’hi vaig acostar per collir,- sense èxit-, els primers espàrrecs salvatges, ja s’hi havia realitzat l’habitual i preventiva neteja hivernal de branques i sotabosc. 

Molt a prop hi podem trobar l’altra cara de la moneda: la descura que pateix el paratge protegit ( per qui?) de Pinya de Rosa. Una descura que propicia que molta de la seva vegetació sigui ferma candidata a convertir-se en carbonet quan un foc fortuït i un vent marítim «favorable» sumin esforços . Recorden Califòrnia ?

A vegades, als ciutadans ens agradaria que, més enllà dels diferents i d’altra banda lícits- posicionaments ideològics, els nostres polítics deixessin de fer com «el perro del hortelano que no come ni deja comer» i que quan un objectiu és tan concret , tan inqüestionable i tan necessari com protegir en la màxima mesura possible el Massís de Cadiretes, sobretot de les flames, s’hi posessin tots a una, «com els de Fuenteovejuna». Amb rapidesa, amb diligència, sense ambigüitats ni càlculs electoralistes. 

Subscriu-te per seguir llegint