L’explotació perversa del desconcert

Que la incertesa respecte de gairebé tot ens ve acompanyant des de fa més d’un lustre és un fet tangible. Només cal veure com han crescut les assegurances de tota mena, posem per cas, per veure com ens pertorba la inseguretat o el desconcert. Fa un grapat d’anys, un amic madrileny que es movia en el negoci de la publicitat, em va avançar l’actual època. Li vaig fer un cas relatiu, però els exemples que em va mostrar no els vaig poder rebatre atesa la seva contundència. Em va parlar fa més de vint-i-cinc anys d’això, del desconcert, de la inseguretat i de la incertesa que ell sabia llegir molt més bé que un servidor dels llavis dels taxistes, sovint font de creativitat. El malhumor dels xofers de cotxes posats al servei del públic sempre ha estat una constant. No pas perquè sigui inherent a l’ofici, sinó perquè exercint-lo han patit les conseqüències d’un deficient urbanisme i d’una educació cívica en fallida.

El malhumor, avui, ja no és exclusiu dels taxistes, dels conductors d’autobusos i menys encara dels carreters de la meva infància, que desapareguts es troben. S’ha estès al conjunt de la població. Tot el món Occidental es troba multiemprenyat malgrat que els seus ciutadans no sàpiguen ben bé el perquè. Això no és obstacle perquè ja actuïn en funció d’aquest estat anímic. Les eleccions presidencials dels Estats Units de Nord-Amèrica i les més recents eleccions legislatives de la República Federal Alemanya posen de manifest un lamentable i molt preocupant iceberg de borinotejament social. Per a aquestes i les seves precursores -entengui’s les celebrades a França, Argentina, Itàlia i un preocupant etcètera-, les democràtiques col·lectivitats busquen les solucions a la dreta de la dreta constitucionalista; vull dir, a l’extremadreta, on el simplisme es converteix en un campi qui pugui sense ordre ni concert. Sense més ideologia que l’autoritarisme com a solució. Pel supòsit que sigui del tot cert, la societat dita democràtica evoluciona cap a l’extrem on hi tenen cabuda els dictadors de dretes. El desplaçament es fa cap a la legalització d’un règim polític autòcrata, despòtic i tirà que prèviament ha llençat a la paperera els valors i els principis democràtics. No es tracta d’aixecaments militars; es tracta d’usar un formalisme democràtic que en eina d’aprofitable participació ciutadana ha vingut essent, les eleccions periòdiques com a estri per anar cap a la renúncia total del concepte de democràcia. Si això m’ho diuen en els anys setanta del segle passat o a finals del segle XX, no m’ho crec, però davant meu (i nostre) ho tinc.

Espanya, tinguem-ho clar, no és una illa a la qual no hi arribarà la nova marea d’oportunisme simplista d’extrema dreta com ara els de Vox (Santiago Abascal) o d’Aliança Catalana (Sílvia Orriols), representants dels quals passaren la nit dels comicis alemanys a la seu de la ultradretana Aliança per Alemanya (Alice Weidel). Cal recordar aquí, per tenir una idea exacte del què és la formació alemanya, que la francesa Marine Le Pen l’ha rebutjat per les seves connotacions nazis. A Catalunya, però, JxCat, Puigdemont i companyia, acaben d’assegurar l’alcaldia de Ripoll per a la tal Orriols en un despropòsit que el propi president Jordi Pujol ha jutjat severament. L’extrema dreta, per tant, ja es troba entre nosaltres, se li ha donat carta de naturalesa democràtica tot i no essent-ho i alguns, com ara Alberto Núñez Feijóo i Carles Puigdemont, la protegeixen per interessos espuris i no pas patriòtics. La civilitat democràtica no acompanya a cap d’aquest dos suposats líders democràtics, ben al contrari. La dreta, que sempre ha cregut que el poder polític li pertoca per providència divina, dona oxigen a Vox i a Aliança Catalana en creure que són un desdoblament de la seva personalitat política i que en el futur li poden assegurar tornar al govern, sigui estatal o sigui català. Vendre’s l’ànima democràtica també és una perversió que troba causa en el desconcert ciutadà i, singularment, entre aquells que, en el cas del PP, no sap oferir una alternativa com cal a les esquerres o que, en el cas de JxCat i Puigdemont han portat a una ampli sector del nacionalisme català a l’abisme de la decapitació auto-immoladora, com ha estat l’esvalotament independentista. Vox i Aliança Catalana viuen gràcies als despropòsits del PP (manca de visió d’Estat) i de JxCat (uns somiatruites irredempts capaços de votar un candidat de la CUP per a fer-lo alcalde de Girona i de protegir a Aliança Catalana en el marc d’una empanada mental catedralícia).

Subscriu-te per seguir llegint