Tot d’un cop ve la tendresa

Lluís Llach ha tingut tres mesos a casa seva, a Parlavà, Borja Penalba, ajudant-lo a superar una malaltia complicada, i pagant-li els metges que ha necessitat. M’agrada escriure sobre aquest cas, perquè em permet de reprendre el fil amb l’ídol que sempre he admirat. Tres mesos de paciència, dedicació i amor. Tres mesos d’amistat pura, de només donar. Donar perquè sí, sense esperar res a canvi, donar quan ja ets gran i t’has retirat dels escenaris i els músics més aviat fan nosa amb les seves dèries tan estranyes.

No em va agradar que l’artista plegués i m’agrada encara menys el seu pas per la política perquè el trobo fanàtic, groller, insensible, poc generós. Una desfeta del meu heroi, una paròdia. Sé que a la seva manera també ho fa per amor, i desinteressadament, però detesto el resultat i la manera que té de relacionar-se amb l’altre des de que ha fet aquest fosc, incomprensible salt. 

Per tant saber que ha tingut tres mesos un guitarrista ferit, que necessitava algú que se’n ocupés del tot, que en tingués cura, que es fes càrrec de tot, em fa molt feliç perquè en certa manera és com si hagués tornat a cantar. Aquest és el Lluís delicat, concret, silenciós. El Lluís total, el que s’expressa en les seves millors cançons, que no són les polítiques, tot i que sempre ho són en alguna mesura. Aquest és el Lluís del desig de món millor que diu que la cançó seva que més estima és Només per a tu, del disc Maremar, que sempre ha passat sense pena ni glòria però que efectivament és preciosa. Aquest és el Lluís que no és d’enlloc i és de tot arreu, i que connecta amb les fibres més sensibles de qualsevol que vulgui escoltar-lo.

Borja Penalba és un molt bon guitarrista valencià que va participar en algunes gravacions i concerts amb el Lluís en la seva darrera etapa, i que darrerament ha estat de gira amb Maria del Mar Bonet i junts han enregistrat un disc en directe. A banda de la bonica persona que és, interessa a la cultura catalana que l’excel·lent músic es mantingui sa i fort i fèrtil i continuï la seva carrera artística, ara en solitari. Giròvag ha estat el seu primer disc, amb els encerts i les innocències dels treballs primerencs, i ben segur que en vindran d’altres. Esperem amb especial desig alguns poemes que ha musicat de Joan Fuster. 

El que vull dir és que Lluís Llach ha salvat un amic, i per això ho ha fet, però també un músic sensacional, i això també li devem. No només ha estat un bell gest sinó també una missió acomplerta. La família, i el Borja té la seva i és fantàstica, ajuda a tirar endavant entre les ombres. Però també ajuda, espero, la consciència del propi geni. I no sé si hem celebrat prou la figura de Borja Penalba. Som un país escadusser a l’hora de tractar els nostres genis. Som gasius, mesquins. No els reconeixem prou i després volem que els avenços polítics es descandenin com per art de màgia. Un país que no estima els seus genis (i genis poden ser també els empresaris, els artesans, els metges) no pot dir que estima la seva llibertat ni que la mereix.

Tots som responsables de les nostres vides i buscar culpables en els altres és la manera més ràpida de desesperar-se i de perdre. Per tant, val més ni tan sols tenir temptacions de fer-ho. Però una mica més de dedicació, una mica més de consideració, una mica més de temps esmerçat en els qui procuren donar-nos bellesa amb el seu art potser ajudaria a què tots trobéssim el nostre lloc, i fos un lloc més digne.

No he tingut mai una relació amb Lluís Llach. Ha estat el meu cantant però no la meva persona. Hi ha, i em dol constatar-ho, una incompatibilitat de fons. No estem fets de la mateixa pasta i si alguna vegada s’ha molestat a pensar, que ho dubto, en el que soc i faig, segur que li repugna la idea. Segur, també, que no és l’únic. No me’n vanto però no m’estranya. M’he dut millor, molt millor, amb artistes que admirava menys i sempre he pensat que és una llàstima no haver tingut aquesta simetria entre la veneració i la inclinació simpàtica.

Però malgrat tot hi ha sempre alguna cosa d’ell que de tant en tant m’emociona, m’interpel·la, em vincula. Una paraula, una frase, tres mesos dedicats a Borja Penalba. La manera que va tenir d’acompanyar sempre la Laura, buscant-li instruments nous quan un dolor dels dits li impedia de tocar la guitarra; i acompanyant-la també en la seva malaltia i fins la seva mort, amb delicadesa i amor, i encara té a casa encara la seva amiga Àngels, que també s’ha ocupat del Borja. L’artista domèstic és més dolç que el senglar polític que espatlla els camins i fa mal sense sentit als qui es creua. Hi ha una intimitat tensada amb el seu art que dona sentit i llum a les cançons. Una intimitat que ell no m’ha explicat, ni li plaurà que en parli, i serà potser una més de tantes desavinences al llarg de tants anys, però he volgut escriure-la perquè tots tenim dret a preservar els àmbits on hem crescut i el deure de fer-los visibles als altres. Hi ha un Lluís Llach que és així i per això per molt que creguis que no és el teu estil, la teva idea, o la teva causa, un dia escoltes una cançó i t’agrada. 

Subscriu-te per seguir llegint