«Ainda estou aqui»

La pel·lícula brasilera Ainda estou aqui (Encara soc aquí) s’ha emportat l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera. El film, ambientat als anys 70, relata la història real de Rubens Pavia, un enginyer i polític que va ser torturat i assassinat pel fet de formar part de l’ampli grup de persones que s’oposaven a la dictadura. Com tantes altres persones detingudes i desaparegudes a les dictadures del Con Sud, el seu cos mai va aparèixer, fet que va perpetuar indefinidament el dol dels qui l’estimaven.

És una pel·lícula captivadora, on veiem el protagonista immers en la seva vida quotidiana, ballant i cantant amb la dona i els fills, i compartint menjars i bons moments amb els amics i la família. A diferència de la majoria de les produccions que aborden aquest tema ressaltant-ne l’horror, la mort i la tortura, i mostrant les víctimes només com a víctimes, Walter Salles va més enllà. Presenta els detinguts desapareguts com a persones que reien i estimaven, i la manera com el seu assassinat no només va posar fi a les seves vides, sinó també el curs de la història a nivell personal i col·lectiu.

La vida de la família de Rubens Pavia pren un altre camí. La seva dona, Eunice, i els seus cinc fills es veuen obligats a deixar casa seva a Rio de Janeiro i a traslladar-se a Sao Paulo perquè ja no poden viure sense el sou del seu pare. Perden les rutines diàries a la platja, els amics, casa seva. La vida d’Eunice, interpretada magistralment per l’actriu Fernanda Torres, es focalitza a partir d’aquell moment a la recerca de la veritat i a la defensa dels drets humans, tal com van fer milers de familiars de detinguts desapareguts al Brasil, Xile i Argentina.

Què hauria passat si l’assassinat i la tortura no haguessin travessat la família de Rubens Pavia? De vegades intentem imaginar com seria Espanya si no s’haguessin produït milers de morts i exiliats, si persones que creaven i somiaven com Federico García Lorca haurien seguit aquí configurant un país diferent del que coneixem avui en dia. De la mateixa manera, Brasil, Xile i Argentina serien diferents si totes aquestes vides humanes no haguessin estat truncades.

Walter Salles fa un abordatge intel·ligent i indispensable de la memòria històrica i democràtica perquè avança en la humanització de les víctimes. Quan es va inaugurar, a Xile, el Parc per la Pau Villa Grimaldi, el primer centre de detenció i tortura del Con Sud que es va convertir en espai memorialista, una de les familiars es va adonar que les víctimes eren només noms o números. Hi havia monuments que els recordaven, explicacions dels turments a què havien estat sotmesos, fotografies i noms de l’estructura de comandament dels responsables, però el lloc no mostrava les vides que s’havien perdut per sempre a conseqüència de l’horror.

Es va crear, aleshores, la Sala de la memòria que aplega objectes personals, fotos o cartes que intenten mostrar la història d’alguns dels éssers humans que van passar per Villa Grimaldi. Persones que, com Rubens Pavia, estimaven, reien, cantaven i, sobretot, que lluitaven per una societat més justa. La pel·lícula de Walter Salles ens interpel·la sobre aquesta qüestió, però també per allò que es perd per sempre.

A la seva cançó ¿A dónde van?, Silvio Rodríguez encadena preguntes: ¿A dónde van las palabras que no se quedaron? ¿A dónde van las miradas que un día partieron? ¿Acaso nunca vuelven a ser algo? ¿Acaso se van? ¿Y a dónde van? En aquest moment històric en què els monstres dels quals ens alertava Gramsci tornen a torbar els nostres somnis, hem de recordar cada dia el que vam perdre, els somriures que no vam tornar a veure, els cossos que no van tornar a ballar, les paraules que no es van escriure perquè el terror es va imposar a la vida. No podem oblidar perquè, igual que aleshores, tenim molt a perdre.

Subscriu-te per seguir llegint