Ripoll entre Barcelona, Waterloo i «El 47»

A principis d’any es donava per fet que Ripoll, gràcies a Junts i ERC, tindria pressupostos. Les ordres donades des de Barcelona ho varen frustrar. Només la moció de confiança els podia aprovar. Quan tothom donava per fet un govern alternatiu al d’Aliança Catalana, Waterloo va exigir a Junts que trenquessin els pactes. Ara ja hi ha pressupostos gràcies a un dictat exterior. És interessant constatar que tant Junts com ERC, si cal, també són sucursalistes. Veient els resultats, és irònic que els partits del cinturó sanitari han generat una gran propaganda d’Aliança Catalana. Els millors publicistes no ho haguessin superat. A les pròximes municipals, el partit que no té servituds podria augmentar el seu pes.

Veient aquest episodi i les actuacions de l’oposició ripollesa des de 2023, crec que tots haurien de veure la pel·lícula El 47. Aquesta mostra que amb la tàctica de «tants caps com barrets» no s’aconsegueix aixecar cap habitatge, Manolo Vital, el protagonista, els esbronca exclamant con la cabeza, coño, con la cabeza!!, és així com comencen a tenir cases.

Aquests embolics provenen de la transició. La llei electoral imposa «el Principi de legalitat», per sobre del «Principi democràtic». Els partits polítics són el centre de l’engranatge del poder, usurpant a la ciutadania la capacitat de decidir. Pot ajudar a distingir entre un i l’altre principi, el següent exemple: Que les dones no poguessin votar era legítim, la llei ho emparava, per molt que fos antidemocràtic. Aquesta suplantació de la voluntat popular ha portat que partits en minoria, a Ripoll, a Barcelona i d’altres, tinguin alcaldes legítims però no democràtics, els recolza menys de la meitat de l’electorat. A França ho resolen amb unes eleccions a dues voltes. L’alcaldessa de París, Anna Hidalgo, és democràtica a l’aconseguir més del 50% dels vots a la segona volta.

Els plenaris interminables de Ripoll s’han convertit en uns xous amplificats per les xarxes socials. Es discuteix més d’ideologia, que de problemes del poble. A l’arribar a la meitat del mandat es pot dir que l’ajuntament està bloquejat i que la cultura ho té difícil, ha tornat la censura. Els vilatans l’han de buscar als pobles veïns.

A Aliança Catalana l’ajuda «l’esperit del temps». El malestar acumulat al llarg d’aquest segle ha explotat. Es manifesta en contra dels immigrants, amb la realitat alternativa a les xarxes socials i amb un llenguatge barroer. Els partits d’extrema dreta han aconseguit una certa simpatia. Un dels seus vectors són els instints primaris com la por als altres. Fa cent anys la por i l’odi era contra els jueus, ara és contra els immigrants i l’Islam. És la dita popular que ens diu «que ve el llop» per així dirigir i aprofitar-se del ramat. També els catalans som el llop per a segons quins ramats o partits polítics.

Aliança Catalana recull també la frustració que va representar, per a molts ciutadans, la fi del «procés» i que, políticament, se senten orfes. L’enorme quantitat d’energia generada en aquest període, es vol fer creure, en contra de la llei de la inèrcia, que s’ha parat de cop. Diuen que ho avala l’elecció legitima del President Illa a la Generalitat. Però: Com s’explica que no pugui aprovar els pressupostos? i Quants catalans li donen recolzament?

Pere Jordi Piella va ser alcalde de Ripoll de 1979 a 1993

Subscriu-te per seguir llegint