En català, si us plau

Observant molt atentament la llengua, Pierre Vilar, gran amic de Catalunya, avaluava les destruccions, impactes i prohibicions que havia sofert la llengua catalana durant 40 anys i reconeixia que, tot i aquell domini, la nostra parla era profunda, arrelada, i reconeixia «la densitat i la qualitat de la producció intel·lectual catalana del tercer quart del segle XX». Aquelles paraules eren de l’any 1983.

Continuant en les publicacions dedicades a la llengua catalana, deu anys després Francesc Ferrer dedica bona part de la seva obra literària al tema de la llengua catalana, la seva difícil situació, els problemes que ha hagut de resoldre, la seva necessària defensa, imprevisibles qüestions que es van plantejant. Entre moltes altres publicacions té Lletres de batalla, que faríem bé de rellegir per a fer-nos la idea de la complexitat que representa l’immens panorama actual, per als catalans, només per a poder aixecar el dit i proclamar que aquesta llengua és nostra.

Però el català retrocedeix en el seu ús. Francesc Ferrer en el seu llibre citat ja era contundent: «Hi ha una deixadesa dels catalans a l’hora decisiva de l’ús del català, hi ha una ‘passivitat integral’ en fer recaure la culpa als adversaris externs, quan simplement depèn de la nostra pròpia voluntat.» Heus aquí una interpel·lació fonamental i a la vegada una autocrítica exemplar, sempre que s’opina, es comenta o es pontifica sobre una certa decadència de la llengua catalana.

Televisió de Catalunya ha dedicat un programa especial a presentar la realitat de la llengua catalana d’ara mateix. Les dades no deixen indiferent, començant per l’afectació de la sociologia: entre 2021 i 2023 varen arribar a Catalunya 457.000 persones que parlen incomptables llengües de tot el món. En qüestió de 20 anys l’ús del català als nostres centres educatius ha baixat del 67% al 22%. Als instituts d’ensenyament el català es veu com un manament acadèmic, és a dir una imposició, no una necessitat. Al pati d’esbarjo s’escolten totes les llengües, per costum i per comoditat, igual que a l’autobús i a tot arreu.

Però no ens movem de TV3, la teva, la meva, la nostra... (això se’ns diu). Hi ha ocasions en què el dia a dia, és dir els continguts que cal esperar com a eina identitària, no arribaria a l’aprovat d’un Centre de Normalització Lingüística. Exemples. El programa Joc de cartes -de merescut renom i popularitat- acostuma a posar cançons de fons, llavors que tothom es dedica al pollastre amb escamarlans i altres obres d’art; les cançons i el seu teletext corresponent sempre són en llengua no catalana. (?) Un altre moment esperpèntic: el programa El foraster -també de merescuda audiència i ara d’enyorament- en el seu dia va pujar al Canigó amb motiu de la flama de la tradició catalana, per Sant Joan; es va veure la muntanya emblemàtica, aquell dia amb significació especial; però, mentrestant, la música i el teletext ens anaven servint tonades que no eren d’aquesta terra ni molt menys. Davant d’aquestes experiències ens podem preguntar si ja no existeixen les cançons catalanes.

Carme Junyent, la filòloga estudiosa de la salut del català avisava: «Si una llengua no es fa servir, es mor».

Subscriu-te per seguir llegint