La indiscreta fonoteca de Villarejo

L’excomissari José Manuel Villarejo ha demostrat ser un tipus molt poc de fiar. No només va espiar a tort i a dret polítics independentistes amb l’objectiu de perjudicar-los i rebentar el Procés, sinó que també va trair la confiança dels qui li van encarregar la «feina», enregistrant les converses que hi va mantenir mentre s’organitzaven la policia patriòtica i l’Operació Catalunya. Probablement, ho va fer amb la intenció de tenir-les com a salvaguarda en cas que la seva seguretat jurídica es veiés compromesa. Naturalment, els seus interlocutors del PP no podien ni imaginar que un «patriota» com ell seria capaç de vulnerar la confidencialitat de tot allò que es va parlar i decidir des de despatxos més o menys oficials, domicilis particulars o alguns garatges.

Però ja fa temps que saben que Villarejo disposa d’una fonoteca impressionant, que va aflorant periòdicament, per a desgràcia d’ells i per a satisfacció de tots aquells que van ser víctimes de les clavegueres de l’Estat i que en van pagar un preu alt. Aquesta mateixa setmana, dues dirigents del PP, María Dolores de Cospedal i Alícia Sánchez-Camacho, han hagut de comparèixer davant la comissió del Congrés dels Diputats que investiga l’Operació Catalunya, seguint els passos de Mariano Rajoy i Jorge Fernández Díaz. Totes dues ho van negar tot i van posar en dubte les gravacions de Villarejo perquè, segons elles, «ves a saber si són falses o han estat manipulades».

La veritat és que el pas de dirigents del PP per aquesta comissió és lamentable, perquè es veuen obligats a defensar-se davant d’unes proves que ofereixen molt pocs dubtes. Com pot tenir el valor Sánchez-Camacho de titllar de ficció l’Operació Catalunya després de la seva conversa al restaurant La Camarga amb Victòria Álvarez, exparella de Jordi Pujol Ferrusola, i fer-ho amb el to que va utilitzar, presentant-se com a víctima? I Cospedal, afirmant que l’única operació que coneix és l’intent de cop d’Estat del Procés independentista?

Probablement, als dirigents del PP el cas Watergate, que el 1972 va concloure amb la dimissió del president Richard Nixon per haver espiat els seus rivals polítics, els deu semblar un cas de justícia. En canvi, en l’Operació Catalunya pretenen fer veure que és una pura invenció. En el cas Watergate, cinc homes van ser detinguts quan intentaven instal·lar micròfons ocults a la seu del Comitè Nacional Demòcrata, a l’edifici Watergate de Washington. Els periodistes del Washington Post Bob Woodward i Carl Bernstein van investigar el cas amb l’ajuda d’una font secreta coneguda com Gola Profunda i van descobrir que la Casa Blanca havia organitzat operacions d’espionatge i que Nixon havia intentat encobrir els fets. Nixon tenia cintes enregistrades al Despatx Oval i, en una d’elles es demostrava que havia intentat frenar la investigació del FBI. El Tribunal Suprem li va demanar les cintes i, davant la pressió, Nixon va haver de dimitir.

És curiós que en aquell cas es donés plena credibilitat a un enregistrament sonor, mentre que aquí es posa en dubte l’evidència i es fa veure que l’Operació Catalunya és una paranoia dels independentistes i d’alguns sectors de l’esquerra que volen desacreditar el que va fer el govern Rajoy per aturar el Procés.

Mentrestant, el poder judicial, tan diligent en alguns casos, no diu ni ase ni bèstia sobre la indiscreta fonoteca de Villarejo, i la premsa «amiga» de Madrid treu importància a unes acusacions que, si fossin a la inversa, considerarien una ignomínia que caldria perseguir judicialment. Si Villarejo es pensava que la seva fonoteca li garantiria la impunitat pels seus tripijocs en altres negocis, anava equivocat. Li van permetre determinades accions perquè posava el patriotisme espanyol per davant de tot i perquè, en aquest cas, consideraven que la fi justificava els mitjans.

Subscriu-te per seguir llegint