Josué Canales i l'Orgull Gironí

L’abril del 2017, amb només quinze anys, un tímid Josué Canales explicava en una entrevista a aquest diari que encara no sabia si podria anar a competir al mundial juvenil de Kenya. Entrenat, aleshores, per Josep Maria Badosa al GEiEG, Canales havia trencat el cronòmetre al míting de Palafrugell amb la tercera marca mundial sub-18 - en tenia només 15 - en els 800 metres: 1.52.41. Criat entre Santa Eugènia i Sant Narcís, amb el paper clau de la seva àvia, en aquell moment Canales encara no tenia la nacionalitat espanyola, tot i haver arribat a Girona des d’Hondures quan tot just tenia dos anys. No ho va tenir fàcil, ni dins ni fora de les pistes, però l’àvia, els entrenadors i el trasllat al CAR de Sant Cugat han acabat sent claus perquè aquell nen que havia arribat al GEiEG gràcies a una beca des de l’IDEM de Salt avui sigui podi en un Mundial, no pas sub-18 com aquell de Kenya, sinó absolut. "De petit, tenia l’autoestima molt baixa i em sentia frustrat amb la vida perquè no em passaven coses bones. Em preguntava ‘per què no puc tenir una vida mitjanament normal?’. I l’atletisme em permetia desfogar-me", explicava, segurament amb menys timidesa que el 2017, Josué Canales en una nova entrevista en l’edició d’ahir d’aquest diari. Desfogar-se i, afegiria jo, complir un somni a l’abast de ben pocs.

El bronze en un mundial absolut d’atletisme de Canales és un èxit gironí. La seva història també és, o hauria de ser, Orgull Gironí. De la Girona de l’any 2025 on, per exemple, a la Primera Divisió de Futbol o a la Lliga ACB de bàsquet, on abans hi havia noms com Àlex Granell, Eloi Amagat o Jordi Trias, ara només hi ha un jugador de la ciutat de Girona: el pivot de l’Unicaja Màlaga Yankuba Sima. Aquest, com Josué Canales, també està lligat durant la seva infància a Santa Eugènia i a entitats i clubs locals que, durant anys, han treballat perquè l’esport sigui una via més per a la integració. De Jordi Mayoral o Encarna Granados a Josué Canales; d’Àlex Granell o Jordi Trias a Yankuba Sima. És, o hauria de ser, el mateix Orgull Gironí.

Subscriu-te per seguir llegint