Sobreviure a l’adolescència

Feia falta una sèrie com Adolescence, la minisèrie que està triomfant a Netflix i que ha conquerit audiències de desenes de països, per tornar l’adolescència al primer pla. La sèrie s’ha convertit en una mena de mirall d’una realitat complexa. Parla encertadament de la lluita per l’acceptació, del patiment invisible dels adolescents i, sobretot, del bullying modern, molt més complex del que solem imaginar.

Potser el que més crida l’atenció és el retrat dels instituts, desbordats. Els professors que han llençat la tovallola. També el sentit que els joves donen al sexe, la separació entre qui el practica (o diu que ho fa) i qui no. Com si l’accés il·limitat a la pornografia s’hagués convertit en una mena d’estàndard, creant expectatives irreals i una pressió que, en molts casos, està a anys llum de reflectir la realitat.

Quan un era adolescent, sempre hi havia un brètol a l’institut que et podia fer la vida impossible. Les baralles eren físiques, les empentes, els cops de puny, les discussions i les agressions verbals eren les armes d’aquells anys. La meva por es va acabar quan em vaig desenvolupar (tard), vaig créixer fins a gairebé dos metres i vaig guanyar pes, i vaig poder representar una amenaça per als meus agressors. Era la llei del més fort. Avui dia, les xarxes tenen la capacitat de multiplicar aquest mateix brètol gairebé fins a l’infinit. I això, en molts casos, és aclaparador.

Caldria pensar com deu ser viure el bullying en un escenari com l’actual, on les xarxes socials no donen treva. On la pressió i les crítiques no es limiten a l’entorn escolar, sinó que transcendeixen a la vida privada, i no hi ha cap descans de la constant invasió dels comentaris i opinions alienes. Els adolescents avui han de carregar amb un doble pes: el físic i el virtual.

L’adolescència actual és un territori més hostil del que recordem els qui vam créixer en una altra època. No hi ha refugis ni pauses: tot es documenta, s’opina i es jutja en temps real. La construcció de la identitat, que sempre ha estat un procés complex, ara es produeix sota la mirada de centenars o milers de persones, moltes d’elles desconegudes. Si en la nostra adolescència l’opinió d’un grup reduït podia ser devastadora, cal imaginar què significa avui ser assenyalat a les xarxes.

No sé fins a quin punt està controlat el bullying avui dia. Pregunto als meus fills, i em diuen que als seus instituts es parla del tema. El pitjor és que, com a pares, gairebé no podem fer res.

Subscriu-te per seguir llegint