«Adolescencia», la sèrie de moda

Adolescencia és el senzill nom d’una sèrie britànica que ha tingut l’habilitat, el mèrit de pertorbar als espectadors i no deixar indiferent a ningú. La gran majoria estan a favor de la qualitat de la sèrie, excepte els enfadats habituals des del naixement.

Prou sabem que l’adolescència és un període del desenvolupament físic i psicològic humà convuls. És l’estadi de la inquietud, de la transició entre la infància i l’edat adulta; recordem les tribulacions morals i psíquiques que ens assaltaven. La dificultat en acceptar el propi cos com a definitiu, tasca més costosa i angoixant per les noies.

La sèrie està dotada d’una narrativa crua, explícita, toca fibres sensibles, explora temes actuals com la violència juvenil, les tensions familiars, la problemàtica emocional i la creixent misogínia de resultes que les noies estan bandejant molts nois i un 80% d’elles prefereix relacions amb només un 20% d’ells. L’escola és un edifici de contenció, un brutal alberg i sembla que serveix per protegir els adults.

El món digital dels adolescents té poc a veure amb el nostre món analògic, en el qual vam créixer nosaltres i la violència masclista, segons estudiosos, és provocada en part per la misogínia virtual. Alguna explicació s’ha de donar a l’estat psíquic agressiu dels vailets, però que ningú pontifiqui que la culpa és de la immigració o del canvi climàtic, perquè s’està abusant de l’argument per justificar-ho tot quan no se sap què dir.

Feia anys que no sentia veus de tan reputats experts en la crítica cinematogràfica i de reconegut prestigi intel·lectual, com Boyero i Millás, que s’han manifestat a favor de la sèrie i han declarat que efectivament la trama i el tractament fílmic els havia fet patir molt. Perquè horroritza com són els «incels» («cèlibes involuntaris» o homes no volguts per ningú); són joves mancats de relacions romàntiques o sexuals.

La sèrie aborda aquest fenomen dins del context de violència juvenil i la desbordant fanfarroneria en les plataformes digitals, en aquest sentit s’observa la insistència de com els nois i noies han renunciat al llenguatge establert convencional, el dels adults, i es comuniquen amb signes, emoticones, com un sistema de defensa i on la societat té dificultats per accedir-hi, talment com una parla esotèrica sols exclusiva per als iniciats.

Aquests intel·lectuals, com un servidor, no esperàvem a la nostra longevitat rebre imatges tan esfereïdores d’interrelacions cruels entre el jovent, de famílies fatalment desfetes, escoles salvatges, de desconfiança i neguit, insatisfaccions i frustracions, i tots plegats hem deixat que el món fos cada any més fastigós, especialment en els espais danyats per la crisi industrial que provoca misèria física i moral.

La realitat s’ha fet inhabitable i aquest nou món no té res a veure amb el de la nostra infància en el qual hi havia, sortosament, anys plens de felicitat, de rialles; ens prometíem un món millor tot sabent que la comunitat ens acolliria bé i ens donaria un lloc de treball d’acord amb el desig.

Sempre he elogiat The Wire, una sèrie rodada en els suburbis de Baltimore. Obama va declarar que ell va tenir la sort de poder sortir d’aquest submón o hauria acabat com molts d’aquells joves delinqüents, traficants o drogoaddictes.

La percepció de la realitat dels joves de les perifèries urbanes és desesperançadora. Aquesta sèrie va ser rodada en una ciutat industrial i minera d’Anglaterra, que sofrí una forta depressió per la crisi del carbó. Els fills d’aquestes famílies desafortunades mai tenen culpa de res, sempre troben una excusa en els pares, els mestres, la societat injusta i cruel, els polítics corruptes. No saben distingir el bé del mal, no tenen consciència moral.

Perquè assumir responsabilitats posa en perill el seu confort personal, la seva vida adolescent. El món que presenta Adolescencia és un món sense esperança, sense il·lusions, sense demà i potser l’únic futur és l’exèrcit; fer-se soldats no requereix massa coneixement cultural. Fa poc, una enquesta estremidora als joves anglesos creuen que el millor govern és el que està en mans de generals.

Hi ha molts motius per no deixar-se perdre la sèrie i un de destacable és que no estem massa lluny del que està passant en molts instituts catalans, segons m’han comentat professors en actiu. En l’últim centre en què exercí de professor vaig viure situacions de violència semblants a les escenificades en la sèrie. Treballava (ja fa vint-i-un anys) en un centre de Formació Professional i vaig conèixer alumnes que se sentien del tot fracassats i no tenien res a perdre, excepte la vida.

Una noia em comentà: «No tinc res a fer. Visc en un pis petit, el pare a l’atur i massa borratxo, la mare, pobreta, va a fer feines. Els germans, de nit surten a caçar moros per pegar-los i un està pendent de judici perquè l’han enxampat més d’un cop. M’obliguen a anar amb la colla d’energúmens i si no ens barallem, ens bufetegen. Què puc esperar jo de la vida».

Subscriu-te per seguir llegint