Quatre hores

En quatre hores es poden fer moltes coses. Pots anar en cotxe de Girona als afores de Marsella, per exemple. Pots llegir-te l’últim llibre de la Marta Orriols, fer una feina a mitja jornada o fer un bon tram de camí de ronda de la Costa Brava. Però quan aquestes quatre hores les passes en un tren de Renfe aturat per la caiguda d’un arbre a la via, sense informació, sense llum, sense aigua ni menjar, amb el vent xiulant a l’exterior i envoltat de gent tant o més nerviosa que tu, no fa cap gràcia.

En quatre hores hi ha temps de sobres, això sí, d’informar -i tranquil·litzar- els passatgers. Hi ha temps per buscar una alternativa eficaç per poder realitzar el trajecte, en lloc d’anar tard i quedar-se curt amb els autobusos. De temps n’hi ha, però faltaria voluntat per fer-ho. Renfe sembla que està tan acostumada a aquest tipus d’incidències que ja ni tan sols la preocupen, donant per suposat que els usuaris també hi estan avesats.

Tot i que fa anys que el servei de Renfe deixa molt a desitjar, la situació està esdevenint crítica. De moment s’ha apartat Antonio Carmona -excel·lent professional- de les tasques de direcció per tornar-lo a posar de portaveu, mentre que s’han també apartat dos treballadors per un presumpte sabotatge en el servei. Però tot això és la xocolata del lloro, com també ho és la reprovació de la consellera Paneque al Parlament. Perquè al final, tothom sap que el problema de Renfe no és puntual ni es resoldrà de forma fàcil. De fet, molts dubtem que s’arribi a resoldre mai.

Subscriu-te per seguir llegint