Destapar la caixa de trons

Provocar un escàndol, tractar un tema conflictiu que encén passions, això és el que ha fet Donald Trump. Joan Vila, sempre ben informat i docte, en el seu article dominical, «Donald Trump, ‘The destroyer’», fou ben explícit en definir l’entrada del nou president dels EUA, com «d’un elefant entrant en una cristalleria» (Diari de Girona 09/03/25).

El que vàrem veure a l’Oficina Oval de la Casa Blanca, a través dels diferents reportatges televisats, com Trump, juntament amb el seu vicepresident J. D. Vance (40 anys, titulat en Dret, Ciències Polítiques i Filosofia, catòlic discrepant amb el Papa Francesc), humiliant al president d’Ucraïna Zelenski, em varen fer passar vergonya, per la supèrbia exhibida i les paraules dites. Permeteu-me sintetitzar-les: «El més fort mana i no hi ha espai per a la negociació o la discussió». «Si volen la pau han de pagar un alt preu per assolir-la». A la pregunta de si estava al costat d’Ucraïna o era una mediador: «No estic amb ningú» fou la resposta, «només estic pels interessos dels EUA» de fet es tracta de la reedició de la frase churchilliana: «Els estats no tenen amics, només interessos».

Per a Trump, la «pau justa», sol·licitada per ucraïnesos i europeus, no existeix. Només existeix una «pau possible» d’acord amb els interessos americans (russos, també?) . S’ha acabat la «Pax Americana», que des de la II Guerra Mundial ha donat a Occident, amb el predomini econòmic i militar americà, un relatiu període històric de pau i benestar? Possiblement!

Tanmateix, tot dependrà de si americans i europeus rendim a la «Pax Trump» vassallatge propi de l’Edat Mitjana o exercim de ciutadans lliures, sorgits de la Declaració Universal de Drets Humans.

Els multitudinaris voluntaris de la Revolució Tumpaniana que estan lluitant per assolir el poder arreu d’Europa com ho han fet els ciutadans d’EUA, només podem contrarestar-los si sabem entendre els seus supòsits mentals i guanyar-los en les escomeses democràtiques.

No es tracta de dimonitzar Trump, com he sentit en diferents prestigioses emissores catalanes que el defineixen com a psicòpata o narcisista negatiu, en veu de qualificats psiquiatres. Per a mi, aquest no és el camí! El que em preocupa i em pregunto: per què milions de ciutadans voten i s’adhereixen a partits i moviments autoritaris, limitadors de llibertats?

Una possible resposta l’he retrobat en els apunts, realitzats en la meva època laboral, sobre «anàlisi conciliatòria», dita també «anàlisi transaccional» que més d’una vegada m’ha ajudat a entendre actituds i reaccions d’algunes relacions interpersonals.

De què tracta aquesta anàlisi? En definitiva, es tracta d’una teoria de la personalitat, un sistema de psicoteràpia i un mètode de comunicació interpersonal desenvolupat pel psiquiatre Eric Berne a la dècada de 1950. Aquesta teoria postula que cada persona opera des de tres estats de l’ego: Pare, Adult i Nen.

Pare: Representa les creences, els valors i les regles apreses dels pares o figures d’autoritat. És l’autoritat «no consensuada» del poder. És l’autoritat del «sempre s’ha fet així» i la resposta a la pregunta del «per què?» és «perquè jo ho dic» i «no en parlem més». Apel·la sempre el «sentit comú», sense tenir en compte l’evolució del pensament que vesteix científicament i culturalment l’avui. Al meu modest entendre, descriu sintèticament, l’ego personal de Donald Trump.

Adult: És l’estat racional, objectiu i basat en la realitat democràtica i el diàleg.

Nen: Reflecteix les emocions, els desitjos i les experiències de la infància. Una infància que pot ser creativa i alhora ingènua, però també consentida i capritxosa.

A la vista dels resultats electorals (i no electorals) d’arreu del món, s’evidencia que la tendència ultraconservadora d’avui es configura a l’entorn del «Pare».

Davant d’aquesta evidència, em permeto preguntar a l’amable lector: En quin estat del propi «ego» s’identifica?

És important tenir en compte que tots tenim aquests tres estats de l’ego i que els utilitzem en diferents moments i situacions. L’anàlisi conciliatòria ens ajuda a prendre consciència d’aquests estats i a utilitzar-los de manera més eficaç i saludable i per damunt de tot ens porta a unes relacions basades en el «jo estic bé» «tu estàs bé» que és el mateix «jo guanyo» «tu guanyes», propi de les persones adultes, en oposició a la posició del «jo guanyo, tu perds», pròpia del Pare i del Nen consentit.

Una persona «adulta» que coneix la història, no pot donar força institucional a la personificació del «Pare».

«La història està poblada de tirans que han fet el que és inconcebible. I el fill subsisteix» (En busca del hombre, documental d’Abc TV i Wolper Productions).

Subscriu-te per seguir llegint