Any zero

Cap al final de la pel·lícula del francès Olivier Assayas Hors du temps, un dels seus protagonistes manté un diàleg amb la seva psicòloga sobre el significat de la pandèmia. Ho fa enmig del confinament i es pregunta si viure en un temps detingut, una cosa que ell defineix com una espècie de parèntesi miraculós, no és una utopia que pot permetre’ns reiniciar tot de nou, començar des de zero. 

La idea l’havia tingut el 1972 Gébé, el famós dibuixant de Charlie Hebdo, que va proposar en la seva obra Any 01 aturar el sistema i reiniciar-lo per crear una societat diferent, impulsant un tipus de despertar global. Com Gébé, el protagonista de Hors du temps creu que la idea de començar de zero és esperançadora, però no la de recuperar la mateixa vida d’abans amb mascaretes i distanciament. Aquesta idea és angoixant, reconeix.

Ara sabem que el confinament, aquest parèntesi global que podria haver gatillat un canvi, no només no va portar una societat nova, sinó que el món postpandèmia és encara més inquietant. Lluny d’estar buscant un model que ens permeti lluitar contra la crisi mediambiental, la pobresa, la desigualtat, i les múltiples crisis que tenim plantejades, les idees reaccionàries i els nous feixismes s’han fet més forts en aquests anys.

Cada vegada som més els que ens preguntem si no estem vivint uns nous anys trenta, els del segle XXI, perquè els signes d’aquells que ens detallava Roberto Calasso en el seu assaig La actualidad innombrable tenen semblances inquietants amb els nostres. Van ser els que va veure Walter Benjamin quan va decidir abandonar Alemanya perquè totes les editorials que tenien manuscrits seus van resoldre retornar-los amb una simultaneïtat matemàtica, quan els ulls de les persones als carrers van començar a fixar-se a les solapes per no mirar als ulls.

Aquell moment va ser l’any 1933, en què Hitler va ser elegit canceller i es va dictar el primer decret que definia qui havia de ser considerat jueu i qui, no. Una mesura que va obrir la veda a la persecució racial i als discursos d’odi que va ser aplaudida per una majoria ciutadana perquè va alliberar milers de llocs de treball arran de l’acomiadament massiu de jueus. Va ser l’any també en què la salutació nazi Heil Hitler va desplaçar a Guten Tag als carrers d’Alemanya i les autoritats van començar a instigar l’animadversió contra la immigració (la majoria formada per jueus de l’Est) a la qual responsabilitzaven de la delinqüència i la inseguretat.

Com el 1933, ens enfrontem a grans desigualtats, a una economia afeblida que no dona resposta a les necessitats i a un clima de gran polarització política marcat per una desafecció que afecta cada vegada més ciutadans que desconfien de la democràcia. I com va succeir llavors, ens trobem amb líders que ofereixen solucions fàcils a problemes complexos, i a un retrocés de la cooperació internacional que permetria resoldre aquests problemes.

L’escriptora italiana Natalia Ginzburg deia que, per a algunes persones, la guerra va començar només amb la guerra, amb les cases ensorrades i l’arribada dels alemanys, però per a altres persones va començar abans, durant els primers anys del feixisme, quan la sensació d’incertesa i inseguretat es va convertir en un continu. Va començar quan els símptomes de la malaltia eren allà però no tothom els veia. És la nostra responsabilitat reconèixer els símptomes i no repetir els errors de 1933, però també intentar que l’any zero, l’inici d’ una societat més justa i respectuosa amb els drets de totes les persones i les necessitats del medi ambient sigui possible. 

Subscriu-te per seguir llegint