Renfe i l'olor de sabotatge

Dissabte de la setmana passada a la tarda vaig rebre un missatge de la meva filla dient que intentava arribar a Girona, però que no veia amb gaire optimisme aconseguir-ho. Ja feia una bona estona que el seu tren havia arribat a l’estació d’El Clot, s’havia aturat, havia obert portes i les havia tancat quasi immediatament perquè a dins del comboi no hi entrava ni una agulla. I a l’andana estava, esperant un nou tren per pujar-hi i arribar a Girona o Flaçà, tot i que no tenia gens clar quan podria ser perquè les informacions a les pantalles eren confuses i utilitzava contínuament el ja habitual «teòricament a tal hora n’ha de passar un». El «teòricament» s’ha estès sense remei entre el llenguatge habitual dels usuaris de «la Renfe». Li vaig enviar un enllaç amb la notícia de Diari de Girona on s’explicava que un arbre havia caigut a la catenària a Sant Miquel de Fluvià i que molt probablement aquella situació era la culpable de la incidència. Finalment, va arribar a Girona, però va tardar més de cinc hores a recórrer els 100 quilòmetres que separen les dues ciutats.

Però al viatger ja li és igual, perquè les explicacions dels retards, vinguin dels treballadors de l’empresa -que no són gens acurades, ni ràpides i ni molt menys precises- o d’un diari, ja no els tranquil·litzen ni els hi fan passar l’enuig. Aquesta companyia, o l’altra (Adif) que no surt mai pràcticament enlloc i que és la propietària i per tant responsable de la infraestructura, no excel·leixen precisament per la transparència davant de qualsevol mal tràngol, malgrat que una de les promeses per pal·liar les emprenyades dels viatgers era millorar la informació.

Aquella enèsima incidència no hauria passat de ser una més, si no fos que uns dies després vam saber que un tren havia quedat atrapat a pocs metres de la caiguda de l’arbre durant quatre hores amb els passatgers a dins. I aquesta història no hauria passat de ser una més, si no fos que uns dies després vam saber que Renfe havia deixat abandonats completament a la seva sort aquells viatgers; que el maquinista i la interventora havien trucat insistentment al centre d’operacions de Renfe per demanar un autobús, sense cap èxit; que la companyia havia dit a Territori que la situació estava controlada; que Sílvia Paneque -suposo que per experiència- no s’ho va creure i que va demanar a l’alcalde de Sant Miquel de Fluvià, Àngel Posas, que ho anés a comprovar. La no tan sorpresa va ser que al comboi hi havia 12 persones que feia hores que hi eren i que els que ja havien marxat ho havien fet pel seu propi peu.

Les incidències poden emprenyar, però si tenen una explicació raonable, poden ser més fàcils d’empassar o, almenys, de comprendre-les. El que va passar dissabte de la setmana passada no té una explicació raonable, com tampoc la té que uns dies abans alguns treballadors del centre de gestió de Renfe donessin instruccions contradictòries i incorrectes que van acabar amb l’anul·lació de diversos trens. En aquella ocasió es van apartar dos treballadors i els serveis jurídics de la companyia investiguen el cas. En la del dissabte fatídic s’hauria d’actuar amb la mateixa contundència. ¿Qui va ser el responsable de mentir al Govern, intencionadament o no, i qui va decidir que no calia enviar un autocar a recollir els passatgers que quedaven en aquell tren? I tots hem de saber, però especialment els 12 «oblidats», quines mesures es prenen, quins expedients s’obren i què va passar exactament. Perquè si algú és capaç de mentir sense tenir el més petit respecte pels ciutadans, com és el cas, no em puc imaginar què es pot arribar a fer. Aquesta serà l’única fórmula per posar fi a situacions que més que errades o inclemències del temps o del que sigui, fan olor de sabotatge.

Subscriu-te per seguir llegint