Sarrià de Ter, lliçó d’història

Si la majúscula Història del país és un llibre que es va obrint i ens interpel·la, no seria vàlid arrancar-ne una pàgina, per negra que sigui. Aquest és un tribut al concepte de veritat: «Que il·lumini a tots els qui són a casa», segons aquell model de llantió que explica la Bíblia. Sarrià de Ter ha fet un acte d’autèntica ciutadania: fer públics uns detalls del poble; els carrers són aules obertes i és aquí on s’han instal·lat diversos tòtems que il·lustren fets que aquest poble ha aportat a la història de Catalunya. Són notícies amb molt de gruix.

Els tòtems de Sarrià de Ter donen notícia dels fets molt sensibles d’una època dolorosa. El precís text d’Assumpció Vila va acompanyat d’unes fotografies que impressionen, i es refereixen a un encadenat de fets amb pocs anys de diferència. La inauguració dels tòtems va ser un acte de ple municipal amb l’acompanyament de Jordi Font, director de Memorial Democràtic, institució catalana que vetlla pel manteniment del record col·lectiu a partir de 1931, època d’alta tensió per a Catalunya. Els temes dels tòtems són els següents. El 30 de juny de 1937, la guerra civil ocasiona un bombardeig a Sarrià de Ter i causa 5 morts. També són bombardejats Flaçà i Celrà.

L’any 1938 continuen els fets tràgics. El 7 de setembre el carrilet de Banyoles xoca contra un camió cisterna que transporta gasolina i una guspira fa incendiar ràpidament tota la zona, al pont de l’Aigua, cantonada amb carrer Major. Les víctimes són 12 morts i 31 ferits.

A principis del 1939 i amb la caiguda de Tarragona, s’organitza una fugida de vençuts, i també famílies, direcció França, que omple la carretera nacional al seu pas per Sarrià de Ter. Aquella gentada porta molts dies d’assalts a les cases del poble per part dels fugitius. Tot un rastre de misèria inexplicable.

D’aquell mateix any 1939, el 4 de febrer, l’exèrcit perdedor fa volar el Pont de l’Aigua, que amb les seves 10 arcades era tot un testimoni de la construcció dels antics, llavors de l’Imperi de Roma. Rocs i vies del carrilet cauen sobre cases de Sarrià de Ter. El mateix dia també volen els ponts de can Salvatella i el de la riera d’en Xuncla. Acabada la guerra, els vencedors varen construir el pont nou, servint-se de batallons de presoners, com un esclavatge.

Molta mala maror, doncs; però encara se’ns fa posar atenció a un altre indret: el Centre Republicà de Sarrià de Ter, del 1906, Societat Coral, teatre i demés, fins que va tancar perquè al general Primo de Rivera, llavors de la seva Dictadura, no li agradaven les reunions civilitzades.

Però després d’aquelles negrors explicades, i ara com un llantió d’esperança, també s’ha plantat un altre tòtem a Sarrià de Ter que proclama que l’ànima del poble sempre reviu i recomença: és el Coro. Es tracta d’una obra que en el seu dia varen alçar Josep Ensesa i Rafael Masó, el primer tot fent obra de futur econòmic, i l’altre fent arquitectura selecta. Des del 1906 l’edifici del Coro proclama i acull tot allò que representa cultura i encontre; civisme, doncs. Aquesta és la notícia més blanca i constructiva de totes, al costat dels seus germans, els altres tòtems.

El Coro va tenir un naixement, ara fa més de cent anys, vinculat també amb el fruit de la vinya. Una història entranyable, ben explicada al text dedicat a aquest centre, a la mateixa placeta. Si ara hi trobéssim uns espumosos, aquest seria el moment d’escollir un gran reserva i fer un brindis per Sarrià de Ter. n

Subscriu-te per seguir llegint