Exèrcits i canvi climàtic

El Protocol de Kyoto (1997) és un conveni internacional per la prevenció del canvi climàtic; el primer tractat internacional de reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, impulsat per l’ONU. Va ser un tractat de difícil negociació, complicat i amb l’objectiu que els països industrialitzats redueixin les seves emissions un 5,2% per sota del volum del 1990 a l’horitzó 2008-2012. En aquest primer període, l’acompliment al conjunt de l’estat espanyol va estar lluny del que es volia aconseguir donat que les emissions per al període 2008-2012 van ser de mitjana un 23,7% per sobre de l’any base. És a dir, en lloc de disminuir, van augmentar.

El govern dels Estats Units d’Amèrica (independentment que el president sigui republicà o demòcrata) s’ha negat sempre a ratificar el Protocol perquè l’afectaria a la seva economia. És fàcil d’entendre que la manca de compromís de qui produeix aproximadament el 14% dels gasos amb impacte climàtic suposa que el protocol va néixer i segueix amb plom sota l’ala. Però a més d’un objectiu de reducció, es plantejava compromisos clars per part de cada país i fomentar la cooperació internacional (bàsicament ajuts econòmics dels països industrialitzats per aconseguir que el desenvolupament de la resta de països fos per camins aliens a l’ús de combustibles fòssils).

Una altra de les obligacions del Protocol és que cadascuna de les parts signants ha de realitzar un inventari anual de les emissions antropògenes per les diferents fonts. Consultat el text m’adono que es parla de sectors energètics, industrials, agricultura, residus... però enlloc es parla dels gasos emesos pels exèrcits i per la indústria militar. Si bé l’Acord de París va eliminar aquesta exempció, es va deixar a la voluntarietat dels països donar informació sobre aquestes i incloure-les en els seus plans de reducció, cosa que, de facto, suposa que el sector no està obligat a informar dels gasos que produeix i que les seves emissions no es comptabilitzen.

És a dir, hi ha una important opacitat a com poden contribuir els exercits al canvi climàtic, però potser m’alarmo per res i es tracta d’una contribució de poc pes. Donat que vivim moments de rearmament (o d’inversió en seguretat, segons com es vulgui considerar) al que la Unió Europea hi vol destinar quasi un bilió d’euros, això suposarà disposar de més tancs, més avions i més vaixells de guerra (entre altres coses). Fins on jo sé, cap d’aquestes andròmines funcionen amb electricitat. Si el nostre pobre utilitari difícilment pot recorre uns centenars de quilòmetres sense carregar bateries, no m’imagino una divisió de tancs (cadascú amb un pes de quasi 70 tones si són M1 Abrams) avançant en funció d’on pugui endollar-se a la xarxa.

Evidentment, la informació és escassa, però rebuscant, he llegit dos interessants estudis: un a escala internacional («Estimació de les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle per part dels exèrcits») i l’altre en l’àmbit estatal («Malos humos militares. La huella de carbono del sector militar en España», elaborat pel Centre Delàs d’Estudis per la Pau i Ecologistes en Acció).

Algunes dades com a exemple: un automòbil consumeix uns sis litres de combustibles fòssils per 100 km, mentre que l’avió militar EF-2000 Eurofighter gasta entre 600 i 1.100 vegades més; un militar espanyol produeix 34,7 tCO2 a l’any, sis vegades més que qualsevol altre ciutadà; de les gairebé 400 empreses que segons el Ministeri de Defensa fabriquen material militar a Espanya, només nou informen de les seves emissions i petjada de carboni.

Globalment, l’estudi citat determina que la petjada de carboni militar total és d’aproximadament el 5,5% de les emissions mundials; a Espanya suposa quasi 5 milions tCO2 (cinc vegades més que totes les emissions per transport a l’àrea de Barcelona), aproximadament), un 2% de les emissions totals l’any 2023, amb una clara tendència a augmentar als darrers exercicis. Això és molt o poc? Bé, és molt semblant a les emissions que provoquen l’ús de gasos fluorats, que sí que ens preocupen i que sí que comptabilitzem.

Malgrat la poca informació disponible, és prou evident que la petjada de carboni dels exèrcits és significativa. A més, la situació en què vivim suposarà disposar de més armes i de més moviment de tropes amunt i avall, fent exercicis almenys. La combustió de la pólvora produeix gasos d’efecte hivernacle. Tot té una clara tendència a augmentar. Però tot plegat també té un efecte indirecte: els recursos econòmics no són il·limitats i és molt probable que allò que dediquem a una millor defensa es detregui necessàriament d’altres polítiques que es considerin menys urgents o prioritàries. I temo molt que davant d’una emergència militar, la climàtica passarà a segon pla.

Mentrestant, la Terra continuarà escalfant-se més enllà dels límits de l’Acord de París, els fenòmens extrems seran cada cop més freqüents i intensos i tot el clima patirà canvis inesperats. Si no es redueix la petjada de carboni (militar i d’altres sectors), cada cop estarem més allunyats dels objectius que ens hem imposat de lluita contra el canvi climàtic.

Un futur ben negre, com el carbó que en Trump vol tornar a fer servir massivament... 

Subscriu-te per seguir llegint