Primo Levi o la necessitat d’entendre l’Holocaust

La primera carta que Primo Levi va escriure al sortir d’Auschwitz està adreçada a la seva amiga Bianca Guidetti. Està datada el 27 d’abril del 1945 des del camp rus de Katowice, a Polònia i comença anunciant: «Bianca carissima, puc finalment escriure a Torí de nou». És un full de paper escrit pels dos costats on el remitent intenta ocupar al màxim l’espai per resumir l’horror que ha viscut: «L’any d’esclavitud sota els alemanys ha estat espantosament dur: a causa de la gana, del fred, del cansament i, sobretot, per les matances que, a intervals regulars, anaven delmant les nostres files». La missiva ha sortit recentment a la llum i forma part de l’exposició que aquests dies dedica a la correspondència de Primo Levi el Palazzo Madama de Torí.

Impressiona poder llegir-la, veure la cal·ligrafia ordenada i minuciosa de Levi, però també la correspondència que va mantenir al llarg de la seva vida amb els seus lectors, especialment els alemanys als quals volia comprendre. La pregunta que travessa totes les cartes i l’exposició mateixa és aquesta: És possible entendre els alemanys? La mostra revela que en aquest afany es va comunicar amb tota mena de persones, fins i tot amb un exministre de Hitler, Albert Speer, que mai no li va contestar. A Els enfonsats i els salvats, reconeix que d’alguna manera això li va produir un alleugeriment perquè no hauria sabut com enfrontar la conversa.

Giro di posta és una recopilació inèdita de materials, com aquesta primera carta a Bianca Guidetti o les que va intercanviar amb el seu traductor a l’alemany, Heinz Riedt, en què queda palesa la minuciositat amb què va intentar que quedés expressat en paraules una cosa que era molt difícil d’explicar en qualsevol llengua. L’exposició inclou una emotiva carta que va rebre del poeta Umberto Saba, un jueu italià perseguit com ell, on aquest li expressa la seva admiració per la seva obra Si això és un home i la importància de treballar per la memòria. «Si estigués al meu abast, la imposaria com a text escolar. La immensa crisi de maldat i estupidesa que va començar el 1914 trigarà segles a consumir-se, però tinc la impressió que el seu llibre viurà més enllà d’aquesta crisi», augura Saba el 1948.

La publicació Si això és un home (Se questo è un uomo) que Levi va escriure entre 1945 i 1947 i que relata el seu pas per Auschwitz no va ser fàcil. L’edició en alemany de Heinz Riedt no es va publicar fins al 1961, una setmana abans de la construcció del mur de Berlín, i va ser inaccessible per als lectors d’Alemanya de l’Est perquè les autoritats van considerar que era massa crítica amb l’Exèrcit Roig. A Itàlia, l’equip d’Einaudi, on hi havia Natalia Ginzburg i Cesare Pavese, va rebutjar el manuscrit el 1947 i va tenir una primera edició molt limitada de la petita editorial De Silva que va passar desapercebuda. No va ser fins al 1958 que Einaudi es va decidir a publicar-lo i distribuir-lo massivament convertint-se en un èxit de vendes.

La mostra del Palazzo Madama explica aquestes qüestions, però revela sobretot la necessitat de Levi de comprendre i enfrontar els primers negacionismes que ja intentaven el 1945 relativitzar el que havia passat. Trobem senyals previs a l’Holocaust, com el seu diploma universitari en què juntament amb el seu nom afegeix «de raça hebraica», sense que vingui a tomb. És una exposició emocionant en què podem contemplar l’Olivetti de color blau en què escrivia les seves cartes i fotografies on el veiem a ell mateix en aquesta tasca que es va autoimposar per intentar mantenir una comunicació humana amb les persones que estaven a l’altre bàndol. «M’agradaria que poguessin posar-se davant d’un mirall», diu adreçant-se als seus lectors alemanys a la primera edició de Si això és un home.

La primera carta que Primo Levi dirigeix a Bianca Guidetti és ja una mena d’esquema de Si això és un home en què, entre altres coses, revela que deu la vida a Lorenzo Perrone, un paleta de Fossano que havia arribat a Auschwitz com a obrer i que li passava de manera clandestina una part dels seus aliments, una cosa que li va permetre sobreviure. Més tard, Levi recordaria constantment Perrone, no només pel que va representar aquesta ració extra de menjar sinó perquè deia que, gràcies a Lorenzo, no es va oblidar que ell mateix era un home. n

Subscriu-te per seguir llegint