Mor Lluís Prenafeta

Ha mort el meu estimat Lluís Prenafeta. Jo vaig estimar molt aquest home llest, ràpid, generós, molt agradable. Vaig passar moltes hores amb ell, dinant o viatjant, em va ajudar molt i d’una manera molt intel·ligent i bondadosa. Em va ensenyar Itàlia: especialment Venècia, Siena, Bolonya, Milà i Roma. També Pequín i Shanghai. Dinàvem a Via Veneto i a l’Isidre. A Can Caba, quan encara existia, i al Gorria. Algunes vegades -poques- a Botafumeiro. No era gens partidari de la cuina creativa. Érem a Londres l’abril de 2005, sopant a Le Gavroche amb Ramón Córdoba, quan el cap de sala va anunciar que Joan Pau II havia mort i tothom va quedar una llarga estona en silenci. El Lluís estimava la seva família, els seus amics. Estimava el president Pujol. Estimava Artur Mas. Estimava el catalanisme. Estimava Josep Pla. El Lluís va ser, fonamentalment, una persona que va estimar. Tenia el seu caràcter i els seus estirabots però no vaig veure mai que negués l’ajuda a qui li demanava.

Quan vaig fer el meu primer blog va pagar-me cada mes el mateix sou que llavors em pagava l’Avui, fins que vam trobar empresaris favorables a la causa disposats a compartir l’esponsorització. «Vam trobar» vol dir que els va trobar ell, esclar. Ara estic segur que aquest aclariment li faria gràcia.

Volia ser més cínic del que era, perquè malgrat les seves contundències era sensible i sempre cedia. Em cridava l’atenció la diferència que hi havia entre el relat que la gent des de fora en feia i la persona que jo coneixia. El polític, l’empresari, les notícies del diari: també existia en aquestes altres facetes, i ell n’estava orgullós, però si algun resum realment ajustat es pot fer del pas del Lluís pel món és que va estimar molt i va ser molt estimat. I això només es pot dir de les persones boniques, realment bones, com el Lluís ho va ser. És molt revelador que el que més greu li va saber d’acabar sense ni cinc després del judici pel cas Pretòria és que ja no va poder continuar sent tan generós com li agradava ser. Em sembla igualment revelador que els seus fills s’ocupessin des de llavors, i sense ser especialment rics, que no li faltés res.

La seva lleialtat política al president Pujol, i al president Mas, va tenir el principal interès en el fet que no fou mai corresposta, i tot i així es va mantenir inalterable. Tots dos presidents van ser molt poc generosos amb qui tant ho va ser amb ells. El president Pujol no hauria pogut tenir les majories absolutes, ni governar amb aquella tranquil·litat, sense l’habilitat del Lluís per fer treballar els consellers, domesticar la premsa i mantenir les passions presidencials, les altes i les baixes, satisfetes. Si el president Pujol hagués fet cas del Lluís, que va advertir-lo, ni la Marta ni els seus fills no haurien pogut destruir la seva obra política. Però va ser feble, el president, i va fer plegar el Lluís en lloc de fer el que havia de fer, igual que tampoc no va estar gaire a l’alçada quan el Lluís es va arruïnar amb El Observador. De tota manera cal dir que no va ser tan miserable com ho fou el president Mas molts anys més tard, retirant-li la militància de Convergència quan va tenir problemes judicials perquè no el perjudiqués en el seu camí cap a Palau. El Lluís havia estat un dels principals propagandistes del successor del president Pujol i va posar la Fundació Catalunya Oberta al seu servei quan tot li era advers i el carisma del candidat no donava per a més.

No és que vulgui ara fer sentir malament ningú: el que vull dir és que les lleialtats del Lluís no van basar-se mai en cap retorn sinó en la seva manera de pensar i d’estimar. Va ser un generós pur, rondinaire i sentimental. Ara que és mort es pot dir d’ell que ha deixat molt més bé que mal; amb ell Déu hi ha sortit guanyant.

Un dels seus enemics més simbòlics -no el més personal, ni de bon tros- dels anys de Govern fou Josep Lluís Núñez. No és un secret que el president Pujol va viure un frustració no poder controlar el Barça ni La Vanguardia. Quan el Lluís va tenir els problemes d’El Obsevador va quedar tan desfet que fins i tot va perdre la casa, al passeig de la Bonanova, just al costat de l’església, i tot i la mala relació va demanar ajuda al propietari de l’immoble. Núñez es va portar molt bé, i com que la casa concreta no la va poder salvar, li fa oferir el pis de l’àtic amb una terrassa als quatre vents, perquè pogués «vendre-ho» a la seva dona i els seus fills com una millora i no la humiliació de perdre la llar, i li va concedir que no comencés a pagar fins que es refés. Tinc la impressió que les coses abans se solucionaven d’una altra manera. Per aquest motiu el Lluís va començar a parlar sempre bé de l’encara llavors president del Barça i va ser molt reactiu, d’entrada, a Joan Laporta i li molestava sobremanera que jo l’estimés tant. A mi em sabia molt de greu que dos amics meus no es duguessin bé i més tenint la intuïció que, si es coneguessin, s’estimarien molt. Quan el Lluís va ser empresonat a finals del 2009, Salvador Alemany, llavors president d’Abertis, havia de fer una conferència a la Fundació Catalunya Oberta i va cancel·lar-la. Laporta, llavors president del Barça, ho va saber i es va oferir com a conferenciant substitut sense que fes falta que ningú l’hi demanés. El Lluís va prendre’n nota però no va haver-hi cap trobada entre tots dos fins que l’any següent, a Via Veneto, jo dinava amb el Lluís i el Jan tenia un altre dinar no recordo ben bé amb qui. El cas és que quan anàvem a marxar del restaurant, Pere Monje, ens va oferir un reservat perquè era el 7 de març de 2010 i estava nevant de tal manera que no es podia anar enlloc.

Vaig anar al reservat del Jan a demanar-li que fes el cafè i les copes amb nosaltres i només de veure’s va fluir el sentiment. Aquest va ser l’origen del que després va ser una gran amistat que m’alegro que finalment es forgés i funcionés com jo sempre havia imaginat. Des de fa ja alguns anys, el Jan i el Lluís tenien el costum d’esmorzar junts a la terrassa del cafè Europa de la Diagonal de Barcelona. De vegades els veia perquè passo per allà molt sovint, i me’n alegrava, encara que feia temps que per una cosa o per l’altra ja no parlava amb cap dels dos. No sabem mai els camins pels quals la vida ens porta però sempre hi ha traços que ens recorden qui som.

Subscriu-te per seguir llegint