Sempre, tocant fusta

A comarques gironines un de cada quatre arbres hauria de desaparèixer perquè ens prenen l’aigua que hauria d’anar als rius. Es pot escoltar això dels pagesos que treballen al peu d’una serralada amb boscos : la pluja ja no arriba a la plana, els arbres se la queden. És una qüestió que pot generar debats i controvèrsies a cada bàndol de les economies afectades.

Un científic va retratar l’abandó d’aquesta manera: «Catalunya és un país de boscos sense saber-ho, ningú els ha demanat.» Un informe diu que aquest país té 100.000 hectàrees de territori abandonades. I aquesta xifra és la base perquè un economista faci observar que aquí es podria donar feina a molta gent que avui és a l’atur.

Arbres i boscos generen quantiosos criteris, debats i polèmiques. El mateix refranyer conserva la dita de tocar fusta, tot un desig de bona sort. I sempre tindrem aquell toc d’alta sensibilitat pels arbres. Quan Martí Boada, l’eminent biòleg, va visitar la sequoia gegant que porta el nom de General Sherman, a Califòrnia, va deixar escrita una reflexió: «La sensació més fonda és d’humilitat i tot seguit reverencial: que gran la condició de la natura, que discreta la condició humana.»

Tenim molta necessitat de coneixements forestals i mediambientals. Hi ha un llibre per revisitar sempre, Els arbres, de Hugh Johnson. És una panoràmica treballada en text i imatge, una obra per a les famílies i pels científics alhora, senzillament fonamental; una pàgina només d’exemple: els arbres deixen escrita la seva història individual en els anells del seu creixement, dintre del bosc; en serrar un arbre es llegeix la seva història, però els anells no són traçats com ho faria un compàs, sinó que reflecteixen les peripècies de l’arbre en el seu creixement, cada anell és testimoni de les bonances i fatalitats dels anys, com ara l’agressió que rep quan li cau al damunt un arbre veí, dificultats per temps de sequera i demés, tot enregistrat en el tronc, una vertadera enciclopèdia per als biòlegs.

Ara que parlem d’arbres, cal recordar que Girona va fer una aportació esplèndida, singular, a aquest món vegetal: va ser l’any 2002, l’estrena de la cantata El tuliper de Virgínia, text de Dolors García Cornellà i música de Lluís Caballeria, una obra conjuntada amb els cantaires de 15 escoles de Girona i 60 músics; una gran iniciativa de l’Escola Municipal de Música, de Girona. El protagonista inspirador d’aquella memorable vetllada al pavelló de Fontajau era l’arbre majestuós i venerable tuliper vingut en el seu dia d’Estats Units, que els gironins tenim (oblidat ?) al jardí de la Devesa. Recordant aquella tarda de la cantata, podem pensar que aquell esforç de conjunt que es va fer llavors ja mereixeria remoure voluntats i tornar-lo a presentar.

Parlant de rebobinar : s’observa un enyorament d’una gran aportació que havia realitzat TV3 al tema mediambiental: Espai Terra era un programa educatiu, amable, excel·lent, que s’emetia a migdia i que sempre resultava breu, massa breu; semblava -es deia- que la importància del tema faria evolucionar aquell programa cap a una franja horària més notable i amb més minuts; no va ser així, sinó tot el contrari : el programa va desaparèixer. Una pèrdua important, tota vegada que els realitzadors i presentadors d’Espai Terra tenien la preparació i la pedagogia que es necessiten per a explicar tota la complexitat del tema mediambiental. Va ser una lamentable desaparició. TV3 -la teva, la nostra, etc.- faria bé de repensar-hi. Per tot plegat, toquem fusta.

Subscriu-te per seguir llegint