La penitència de Pujol i Prenafeta

Jordi Pujol ens ha tingut sempre acostumats als sacsejos que ha provocat en la vida política catalana, fins i tot aquells d’abans d’accedir al poder en guanyar les seves primeres eleccions al govern de la Generalitat. Però sense cap mena de dubte el terratrèmol més destacat es va produir quan una tarda de juliol de 2014 va confessar que havia tingut diners sense declarar a l’estranger durant 30 anys i que els acabava de regularitzar. Era la deixa de l’avi Florenci, va justificar l’expresident possiblement sense calcular la dimensió que tindria la bomba informativa. Va ser això. Una bomba que es va escampar com una taca d’oli i es va analitzar des de tots els angles possibles, sense saber-ne gairebé res més que el que ell va dir en un comunicat fet públic aquell dia d’estiu. No se sabia la quantitat, ni el lloc on havia guardat l’«herència» del seu pare, però n’hi havia prou per escriure’n pàgines de diari i omplir minuts de ràdio i televisió, perquè Pujol va cometre l’error d’haver actuat de la manera que ell havia insistit durant anys que no era la correcta. Resulta que mentre «renyava» a qui no es comportava amb l’ètica i l’honestedat que considerava que s’havia de tenir, ell havia fet tot el contrari.

Mai aclarirem els detalls d’aquella «deixa», mai sabrem què hi havia de veritat en la sòbria nota de juliol de 2014, ni tampoc el que per a mi és el més important: per què va confessar? Evidentment, s’ha especulat molt sobre aquesta pregunta i n’han sortit milers d’hipòtesis en forma de resposta, però només Pujol la sap sencera. Alguns potser en coneixen alguna petita part; ningú al complet, i és molt probable que el president se l’endugui amb ell. A qui o què pretenia salvar? A què es devia el sacrifici dels anys que ha passat lluny de la vida pública? I, una vegada iniciada la lenta recuperació social, ha de viure en el record constant de «la deixa» perquè, de moment, no hi ha hagut judici i al pas que anem és probable que mai n’hi hagi.

Aquesta setmana s’ha mort qui va ser un dels màxims col·laboradors de Jordi Pujol. Lluís Prenafeta va ser el secretari de Presidència entre 1980 i 1990, l’home de confiança, la mà dreta que estava darrere d’algunes de les estratègies i projectes dels primers governs de Convergència i Unió i, malgrat que va deixar el càrrec fa més de tres dècades, cada vegada que s’ha pronunciat el seu nom ha semblat que encara hi era, que no havia deixat de ser mai aquella ombra omnipotent. Amb l’òbit de l’antic alt càrrec s’han recollit fets, declaracions i pensaments seus i un d’ells és què opinava de la confessió. Prenafeta considerava que Pujol es va equivocar admetent la culpa el 2014. Ho va dir a Catalunya Ràdio en una de les darreres entrevistes que va concedir, on va afegir: «Poso totalment la mà el foc pel president Pujol. Poso les dues mans. No s’ha ficat un euro en la butxaca. Pel fill, potser posaria un dit», referint-se a Jordi Pujol Ferrusola.

L’exsecretari de Presidència va explicar en les seves memòries que el dia que van entrar al Palau de la Generalitat, Pujol li va dir: «Lluís, la Generalitat som tu i jo». Potser la frase no es va dir mai, però està magníficament ben trobada, sobretot perquè era certa. La Generalitat van ser ells, cadascun en el seu paper, el que els hi tocava fer en aquella època i, malgrat les diferències, tots dos han pagat un preu. El de Pujol, una taca en l’expedient polític; el de Prenafeta, la presó i l’assumpció de culpabilitat en l’operació Pretoria. Tots dos han pagat penitència. 

Subscriu-te per seguir llegint