Mossegada a Banyoles

Aliança Catalana, el partit d’extrema dreta radical que encapçala l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, nascuda a Vic, va estenent-se pel territori. Ho fa de manera silenciosa, però efectiva. Sap que sense organització territorial no és possible concebre una opció política de caràcter nacional català. Sap també que sense organitzacions en el territori, bàsicament les locals i les comarcals, no pot anar més enllà de la paupèrrima representació que té avui en el Parlament de Catalunya: només dos diputats, un per la circumscripció de Girona i el segon per la de Lleida. Així no es fa un partit polític d’abast català i la diputada Orriols ho sap prou bé. L’onada d’extrema dreta que des de fa anys -el president Mariano Rajoy va ser qui la va detectar pel que fa a Espanya- es dona arreu d’Europa, així com també al continent americà, facilita les coses a Aliança Catalana. La seva coexistència amb Vox no els preocupa avui de manera important: sap que trobant-se les dues opcions polítiques a la dreta de la dreta, cadascuna d’elles disposa de distint potencial electorat. Orriols compta amb el català independentista fastiguejat perquè el «procés» fos un engany al·lucinogen i perquè alguns dels dirigents de l’època continuen abanderant les tropes que es mogueren entre la mauleria i la impostura en el seu objectiu de captar a gent que de bona fe s’agenollaren davant d’ells creient que els portarien la independència de Catalunya com el padrí porta el tortell de Rams amb un somriure a la boca. Vox, ni això; només compta amb els multiemprenyats que es creuen els mems i les notícies falses que circulen per les xarxes que, per manca de lectura crítica, com és la premsa escrita, s’empassen una i altra vegada, i que endemés no perden el temps preguntant-se si Catalunya és o no és una nació. Tanmateix, mentre Vox pretén emportar-se electors del PP que tenen pressa per defenestrar al president Sánchez, ni que sigui a cop de sentències i a cops de pronunciaments militars, que no n’hi haurà, Aliança Catalana té per objectiu aconseguir com més vots millor de Junts per Catalunya, ja que Espanya els importa un rave. Això, la mossegada d’uns i d’altres, és el que assenyalen com a probable les últimes enquestes conegudes si ara hi hagués eleccions al Parlament. En la decisió final de JxCat de no donar suport a la moció de censura a Sílvia Orriols, en la seva qualitat d’alcaldessa de Ripoll, hi pesà la por de perdre vots per la seva dreta, que avui s’ha reduït a Aliança Catalana. Una elecció equivocada que es fonamentà portes endins en la futura necessitat de JxCat de comptar amb els d’extrema dreta catalana per assolir alcaldies, consells comarcals i diputacions aritmèticament incertes, o així m’ho sembla, traint un dels gens del catalanisme: la seva voluntat d’integrar. 

Aliança Catalana, com he dit, crida als quatre vents amb la finalitat d’obtenir militants arreu del país. I ho aconsegueix: entre el 3 de març i el 14 d’abril d’enguany ha constituït els comitès comarcals de la Garrotxa, Pla d’Urgell, Alt Empordà, Ripollès, Alt Camp, la Selva, Pla de l’Estany i Baix Camp. Els correlatius de JxCat ni piulen. Fan com els de Junts de Salt quan l’afer del desnonament de l’imam: varen optar per desaparèixer de l’escenari. Callar és una forma d’exhibir nuesa ideològica. Això no obstant, a Figueres, l’acte de constitució de la direcció comarcal d’Aliança Catalana reuní més de tres-centes persones. Sense Jordi Masquef al front de la candidatura de JxCat aquesta opció política no s’hauria fet amb l’alcaldia ni disposaria de majoria absoluta a l’Ajuntament. Tampoc ho hauria fet a Banyoles sense la persona d’en Miquel Noguer, també president de la Diputació de Girona. Són dos alcaldes d’ordre que provenen de l’antiga i desapareguda Convergència. El primer, Masquef, no té pèls a la llengua quan es tracta d’imposar la llei en matèria de civisme o de depurar el padró municipal d’habitants de gent indegudament inscrita o d’evitar que gent vinguda d’arreu visqui de subvencions. Té un llenguatge directe, gens rococó, que espanta per igual els d’Aliança Catalana, Vox i CUP, als quals manté a ratlla. El segon, Noguer, disposa d’una mà esquerra a prova de tots els ensurts, però Aliança Catalana li acaba de muntar un ciri pasqual precisament en temps de Pasqua al voltant d’un futurible cementeri musulmà que ni tan sols disposa de projecte i que mai ha estat sol·licitat en temps i forma, com es diu en Dret Administratiu, però que sí que disposa d’una modificació del planejament urbanístic municipal per la qual es crea un espai destinat a usos religiosos. La sospita està servida. L’alcalde Noguer, com també l’alcalde Masquef, és un bon comunicador, però a diferència del seu col·lega empordanès usa frases llargues i té entre les mans una pilota -el cementiri musulmà- que no entén d’oracions principals i d’oracions subordinades. Per a un sector decisiu de JxCat, el que li atorga o no la majoria absoluta trobant-se a la dreta, això del cementi precisa d’un «no», i no pas d’explicacions basades en el procediment administratiu per més que aquest s’hagi de respectar.

En qualsevol cas, com va dir l’amic Pere Lladó en aquestes pàgines fa unes setmanes, Aliança Catalana, la ultradreta catalana, té per objectiu «mossegar» JxCat quan les eleccions municipals de 2027. Mentre la direcció d’aquest partit es dediqui a explicar-se contes a la fora del foc en comptes de seguir el consell de Jordi Pujol d’anar per les ciutats, viles i poble (re)anunciant la bona nova de la democràcia integradora però complexa, els alcaldes patiran en la seva pròpia pell el que més tard partiran els seus líders: el desplaçament d’un bon grapat de vots avui seus cap a la dreta-dreta, com ja pronostiquen el CEO i el CIS. Això de dirigir un partit via manu militari des de Waterloo té aquestes coses: no conèixer la realitat. n

Subscriu-te per seguir llegint