D’Artur Mas només sobreviu el «pas al costat»

Artur Mas mai va fer un pas al costat. En realitat es va veure obligat a fer un pas enrere, però no podia admetre públicament que algú llençava la tovallola per ell o que la CUP l’enviava a la paperera de la història, com els cupaires es van cuidar molt bé els de fer saber. Mas va fer un pas enrere, o dos, o fins i tot tres. Mai va fer un pas al costat. L’expressió la va posar de moda ell, gràcies a aquelles coses que saben fer tan bé els polítics -especialment els de Convergència primer i els de Junts després- d’inventar-se expressions o paraules per no dir allò que realment és. I la jugada li va sortir bé, perquè quasi tothom li va comprar. En aquest cas tinc seriosos dubtes sobre si el primer enganyat va ser ell mateix perquè en realitat pretenia posicionar-se al costat de Carles Puigdemont i que aquest fos només una petita penitència per tornar un temps després. Aleshores sí que tindria sentit un «pas al costat», que no va ser.

L’exalcalde de Girona no el va tenir en compte per a res, va anar completament a la seva i és fabricar el partit a mida. Mas va fer el pas enrere, potser sense saber-ho, i va quedar amagat en aquella paperera de la CUP, demostrant que no coneixia Puigdemont, com així va admetre temps després en entorns polítics de confiança. «Em podríeu haver dit com era», va etzibar en alguna ocasió. I si la CUP havia estat l’encarregada de llençar-lo a la paperera, Puigdemont es va assegurar de mantenir-lo tancat, sense consultar-li ni l’hora.

Malgrat tot, l’expressió va tenir èxit i a partir d’aquell moment tots els polítics que han abandonat el càrrec l’han utilitzat amb la pretensió de no quedar oblidats. I no només els representants polítics en fan ús; els socials i empresarials també, majoritàriament quan es veuen forçats a marxar sense voler-ho. És el que tenen aquests eufemismes en una societat on només uns quants saben ser originals i la gran majoria se n’aprofita. I amb això no vull dir que Mas sigui dels primers, sinó més aviat dels segons.

El «pas al costat» m’ha vingut al cap després de llegir una interessant entrevista d’Eduard Buil a La Vanguardia a Martin Baron, qui va ser director del Boston Globe (2001-2012) i del Washington Post (2012-2021). Baron va dirigir la cobertura de l’escàndol dels abusos sexuals a l’Església catòlica i va tornar a situar el Washington Post al mapa del periodisme internacional. De les seves paraules es desprèn coneixement i passió pel periodisme i per la recerca de la veritat. Diu coses interessants quan se li pregunta per la relació entre el periodisme i el poder: «Avui dia, el periodisme enfronta molts desafiaments, especialment amb la desinformació i la pressió dels poders polítics. No obstant això, crec que el periodisme continua sent essencial per a desafiar les narratives imposades pels poderosos. Necessitem ser més rigorosos i compromesos amb la veritat que mai».

I curioses, quan se li pregunta per què va presentar la dimissió de la direcció del Post contesta que «després de tants desafiaments en la meva carrera, vaig pensar que era hora de fer un pas enrere i començar un nou capítol». Un pas enrere per començar un nou capítol. No és tan difícil. Baron fa i diu allò que Mas mai va pretendre fer i menys explicar. El periodista va tancar una etapa i en va obrir una de nova, escrivint i influint sobre el seu ofici, la política, les relacions amb el poder i la desinformació i la importància de combatre-la. Mas, en canvi, va quedar oblidat i d’ell només en va sobreviure una simple expressió eufemística, el «pas al costat». 

Subscriu-te per seguir llegint