Flors a la vista

Ben mirat, el regne i la família de les flors poden indicar un cert grau de la qualitat de vida d’un poble. Fixem-nos en Girona. Com ara, partim d’una època molt endarrerida, la dels Setges de Girona (18o8-18o9): seria difícil imaginar-s’hi algun espai o algun ciutadà dedicat a les coloraines d’un jardí florit. En tot cas, com a molt, uns crisantems, fent camí cap als cementiris.

Quan Joaquim Pla i Xavier Montsalvatje escriuen el llibre Girona, terra de gestes i de beutats (1917) enalteixen les gestes, sí, però, amb un to ja de donar-hi naturalitat, ja no tanta èpica, i sobretot encoratgen a descobrir les pacífiques beutats de la Girona monumental. De flors, petita referència, encomanada als poetes d’uns jardins closos i aristocràtics.

Passen els anys i el 1934 a l’Ateneu de Girona s’organitza una exposició de flors. Al·leluia. L’inoblidable cronista de la ciutat que va ser Enric Mirambell i Belloc explicava que es va celebrar una exposició de flors a la seu de l’Ateneu de Girona, carrer de Carreras Peralta, número 6. El mateix cronista afegeix que a l’Ateneu es parlava de l’èxit que havien tingut unes anteriors exposicions de flors. Aquesta informació seria doncs una peça fonamental per explicar i celebrar, ara sí, que Girona i les flors fa un segle que s’estimen.

Cada primavera aportava la seva puntual ofrena a determinats punts de la ciutat; era quan els jardins de la Devesa eren vius i estimats, sembrats i ben conreats amb exquisida traça; era també el temps de pujar les escales de la Marededéu de la Pera per a admirar als seus murs aquella cascada de color lila; i a la Gran Via de Jaume I apropant-te a les reixes de casa Tarrús i casa Cànovas, per exemple, et recreaves amb aquells jardins brillants. I no oblidéssim el volum de flor estimada que representava la confecció de les catifes de flors, llavores que la processó de Corpus passava per tants i tants carrers de Girona, una gran tradició popular i associativa, realitzada entre veïns i artistes.

L’any 1954 es va iniciar «l’Exposició de flors» al monestir de Sant Pere de Galligants, que va resultar ser la majoria d’edat de l’estima de les flors a Girona, un lloable encert per haver relacionat, enllaçat, la pedra i la flor en aquell marc immers en l’estil romànic més profund; va ser una convocatòria d’alta sensibilitat, la proclamació d’una bona amistat entre la ciutadania i les flors. Ja més tard -com poncelles que es van obrint- són franquejades les portes del convent de Sant Domènec i d’un bon nombre de patis de cases gironines, atraient sensibilitats i multituds de visitants.

Ara es diu «Temps de Flors», amb setanta anys d’estimació creixent. Els nostres historiadors tenen una feina ben bonica: deixar-nos la constància dels excel·lents i carismàtics iniciadors de l’estètica de la flor, ja inseparable de la seva pedra, i sense esmentar ni grups ni afiliacions que ja s’han marcit. Aquella obra col·lectiva, intergeneracional i exemplar mereix tot el reconeixement gironí.

Quan Miquel Martí i Pol va visitar aquesta Girona florida va deixar el seu testimoni escrit a un llibre de visites: «I tornaré a Girona quan bufi tramuntana per perdre’m en silenci pels vells carrers que enyoro. I tornaré a Girona sense esperar que em cridin, amb tremolor a les cames i el ulls oberts com llunes. Serà un dia de somni quan tornaré a Girona».

Subscriu-te per seguir llegint