Calumniant Pasqual Maragall

Pasqual Maragall va demostrar, al llarg de la seva trajectòria política, que la corrupció no és obligatòria, també es pot ser honrat. Trenta-tres anys després dels Jocs Olímpics de Barcelona, un esdeveniment que va moure molts diners i moltes obres, no ha sortit ni un sol cas, ni un, de corrupció o de cobrament de comissions il·legals. Algú s’imagina els Jocs Olímpics en mans de Convergència i la família Pujol Ferrusola? Maragall, com totes les persones intel·ligents, es va saber envoltar de col·laboradors molt capacitats, sota el lideratge de Josep Miquel Abad, per dur a terme, amb eficàcia i honestedat, un dels projectes de país més transcendents, i més exitosos, del segle passat. Tampoc es coneix cap cas de corrupció a l’Ajuntament de Barcelona durant la seva etapa d’alcalde. Per això, als seus adversaris polítics només els ha quedat el recurs de calumniar-lo.

No descobreixo la sopa d’all si dic que el nacionalisme català no té cap mena de contemplació a l’hora d’injuriar, calumniar o menystenir aquells que no són de la seva corda. Ho fan amb tota la naturalitat que dona la superioritat moral que s’autoatorguen. Els surt de dintre. Això sí, Déu nos en guard que algú gosi fer una mínima broma sobre ells, com s’ha pogut comprovar darrerament amb l’espai El Intermedio o, fins i tot, en el seu Polònia, o quan han escarnit Puigdemont en la festa local d’algun poble d’Espanya. Per intentar guanyar un grapat de vots, a ERC van ser capaços de penjar uns cartells fent veure que vinculaven el seu candidat, Ernest Maragall, amb l’alzheimer del seu germà Pasqual. No només no va passar res, amb una suposada investigació interna que frega el ridícul, sinó que la persona que, en principi, van assenyalar com a responsable, el director de Comunicació, Tolo Moya, ha estat col·locat recentment com a assessor a la Diputació de Barcelona amb el gens menyspreable sou de 4.194 euros mensuals.

Cap altre polític català ha rebut tantes campanyes insidioses com Pasqual Maragall, tampoc cap altre ha aconseguit treure de polleguera a la dreta nacionalista com ell. A les seves memòries, titulades Oda inacabada, Maragall acusa Convergència de dissenyar una «campanya difamatòria» sobre la seva «falsa addicció a l’alcohol». «Ha estat una de les insídies més grolleres que m’han fet», va escriure Maragall. Els periodistes Luis Mauri i Lluís Uría explicaven en un altre llibre, La Gota Malaia, que el missatge provenia d’uns quants càrrecs intermedis de l’aparell convergent i de la JNC: «Josep Maria Cullell (candidat de CiU a l’alcaldia de Barcelona) no va dir mai en públic ni una paraula que relacionés expressament Maragall amb l’alcohol. Però sí que va dedicar gran part de les seves intervencions electorals a insistir en la idea que Maragall no tenia la serenitat necessària per governar la ciutat». No calia dir res més, ja ho deia tot.

Ara, com tantes coses d’aquest país que no interessa que tinguin massa difusió, han passat gairebé desapercebudes unes repugnants declaracions d’Artur Mas rememorant aquell famós ple del Parlament en el qual Pasqual Maragall, llavors president de la Generalitat, li va etzibar: «Vostès tenen un problema, i es diu 3%». Mas ha dit en el programa Col·lapse de TV3 que «jo, en aquell moment, no entenia res i vaig reaccionar durament, perquè crec que ho havia de fer. Ara, també he de dir que, amb el pas del temps, vam saber coses que en aquell moment no coneixíem en absolut. Desconeixíem, que probablement aquesta malaltia no estava desenvolupada, però ja hi era (...) I que, per tant, en la seva acció política hi podien haver reaccions que obeïen a una cosa desconeguda». Es pot ser tan roí? Sí, darrere l’Artur Mas de formes amables, s’amaga un personatge perillós i sense escrúpols.

I això ho ha dit el que va dirigir un partit condemnat per corrupció, que es va veure forçat a canviar el nom de la Fundació Trias Fargas, també per corrupció, i que si les investigacions judicials no van arribar més amunt fou perquè el tresorer, Daniel Osàcar, va decidir sacrificar-se, prèvia compensació com col·locar la seva filla a la Generalitat, ingressant a la presó. Artur Mas es va oblidar de recordar que Pasqual Maragall tenia raó, com va quedar confirmat amb la condemna a Convergència pel cas Palau pel cobrament de comissions per l’adjudicació d’obres, fossin del 3% o més elevades.

Subscriu-te per seguir llegint