No ens falleu!

Avui el Girona FC té un partit importantíssim a Valladolid. És per això que els socis i aficionats hem de demanar a Stuani, Portu, Juanpe, Romeu i a la resta del planter que no ens fallin. Cal que hi posin els cinc sentits i que no estalviïn esforços per tal que la capital i les comarques puguem continuar gaudint de la màxima categoria del futbol espanyol.

Es va perdre el proppassat dissabte contra el Vila-real, que es troba a la zona alta de la classificació, però no es pot retreure res als jugadors. Van donar-ho tot a la gespa, però la sort no els acompanyà. Sobretot al final amb el cop de cap d’en Yangel Herrera.

Possiblement amb la suma d’aquest punt ja estaríem salvats, però manquen tres jornades i Montilivi no pot viure un final de temporada amb la visita de l’Atlètic de Madrid jugant-se la permanència. Seria recordar fantasmes del passat i això no ens deixaria dormir al llarg de tota una setmana.

Els seguidors blanc-i-vermells ho van donar tot en les visites del Mallorca i Vila-real. Animaren com mai i foren molt macos els crits d’ànims dirigits cap a Michel Sánchez, que es veié obligat a guardar repòs per motius de salut. Hi havia sentiments, emocions i ningú no pot discutir que el míster és el gran líder, el referent no només dels jugadors, sinó també dels socis i aficionats.

A la sortida de l’estadi hi havia cares llargues. Tot caminant cap als aparcaments, el silenci era sepulcral. Tothom amb el cap cot feia els seus comentaris en veu baixa, pensant en els punts que manquen perquè el Girona FC se salvi. La decepció era col·lectiva i això que no se sabia el resultat del Leganés.

La societat necessita referents, estímuls. Molta gent fa un gran sacrifici, per a seguir l’equip sigui a casa o en els desplaçaments. Avui a Girona es veuen més samarretes blanc-i-vermelles que no pas del Barça. Fa una dècada era impossible. És l’orgull gironí, característica d’una entitat modesta que la temporada passada va tocar el cel i que ara lluita per no baixar a l’infern.

Diàriament es parla de futbol. Famílies senceres segueixen l’equip i és una manera de distreure’s i de superar els maldecaps diaris de la feina i de la vida en general. El Girona FC aquests darrers anys ha ofert grans alegries i patiments, però és un element més de casa. Fins i tot de molts ciutadans que no els agradava el futbol.

 El Girona FC ens ha permès veure no només els R. Madrid, Barça o Atlètic de Madrid per dir-ne només alguns, sinó que també han visitat Montilivi clubs històrics europeus, sense oblidar que el nom de Girona s’ha passejat per París o Milà en unes jornades històriques.

No és el moment dels retrets. Ja hi haurà temps perquè la propietat prengui les mesures oportunes per tal d’esmenar la trajectòria esportiva d’enguany. Però és evident que són els veterans, aquells que de debò van fer història i suen la samarreta que al costat de Michel han de treure les castanyes del foc.

La titularitat de Stuani i Portu ha fet reviure els temps passats. Ha escalfat l’ambient, tot permetent que l’afició es tornés a bolcar amb l’equip, després de grans decepcions amb partits lamentables i derrotes inexplicables que feien pensar el pitjor. Sense anar més lluny, aquesta segona volta els resultats han estat propis d’un club que lluita pel descens. Només deu punts. Això ja ho diu tot.

Malgrat la darrera decepció, el gol de Stuani contra el Mallorca ha provocat un canvi d’estat d’ànims. La majoria d’aficionats pensen que de nou punts en joc, se’n poden sumar dos o tres que serien definitius.

Però el primer round és aquest vespre a Pucela. El Valladolid no s’hi juga res, però ja va posar contra les cordes recentment al Barça. No hi ha rival fàcil i no val a badar. Però hem de confiar amb Michel i amb els veterans. El Girona FC ens fa la vida més agradable i més entretinguda. Necessitem continuar fent tertúlies de Primera Divisió i lluir una mena d’autoestima col·lectiva. Endavant Girona! n 

Subscriu-te per seguir llegint