El cas Alves i la presumpció d’innocència

La revocació de la sentència del cas Dani Alves ha provocat una sèrie de declaracions i opinions que han provocat un veritable terratrèmol jurídic i de debat a la opinió pública. L’opinió és lliure, cert, i és a més un dret fonamental, però és un dret que també s’hauria d’exercir amb responsabilitat, més encara en funció de qui emeti la seva opinió, i més encara si ho fa en un mitjà públic.

Quan vaig conèixer en el seu moment la primera sentència del cas Dani Alves, que va ser condemnatòria, vaig comentar als meus companys al despatx dues coses. La primera, que pensava que el tribunal havia encertat. La segona, que la sentència tenia fuites en algunes de les seves argumentacions, a on fins i tot es reconeixien certs dubtes per part del tribunal, i que això podria fonamentar el recurs d’apel·lació i fins i tot aconseguir la revocació de la sentència condemnatòria, ja que era una sentència molt voluntariosa però amb fonamentació discutible. I així ha estat.

Durant el temps que ha tardat a resoldre’s el recurs d’apel·lació que van interposar tant les parts acusadores com la defensa, en diferents fòrums jurídics, havia sentit i debatut aquesta qüestió, i he de dir que la majoria d’opinions anaven en aquesta línia abans apuntada, i consideraven probable una revocació de la sentència. Tot això, en paral·lel i aliè, amb el que anava sortint a l’opinió pública.

Òbviament és un tema molt sensible i a més referit a uns fets molt greus, el que fa que sigui molt difícil entendre el que ha passat. Però al final és una qüestió de creure en el principi de presumpció d’innocència com a garantia universal i inexcusable. I és que el tribunal ha d’arribar a la plena convicció del que sentencia, i si té dubtes, dubtes que impedeixen trencar aquest principi consagrat, no és que puguin, sinó que estan obligats a dictar una sentència absolutòria.

És més. I això pot resultar més polèmic. El tribunal pot tenir la plena convicció de la culpabilitat de l’acusat i tot i així absoldre’l si els fets no han quedat suficientment acreditats amb les proves practicades en l’acte de judici (l’etern debat entre veritat formal i veritat material). Inclòs, també ha passat, hi ha pogut haver un intent de conformitat (el que suposa òbviament un reconeixement per part de l’acusat dels fets imputats) que no hagi prosperat, i celebrat el judici hagi estat absolt precisament perquè aquests fets no hagin quedat degudament acreditats.

Arran d’aquest cas s’ha fet ressò de la màxima «in dubio pro reo», que com tothom ja sap, vol dir que en cas de dubte s’ha de fallar a favor de l’acusat. Hem sentit opinions que han criticat aquesta màxima universal, entenent-la, com deia el meu pare en el seu dia i també han repetit molts altres magistrats, «in dubio te arreo», que no requereix cap traducció ni més explicació.

Soc plenament conscient del sentiment que ha provocat aquesta revocació, que en cap cas suposa que no s’hagi cregut a la víctima, en absolut. Però tots hem d’entendre que en aquest cas, i en tots els casos judicials, ha de celebrar-se un judici, i és en aquest judici on s’han de practicar les proves, i en base a les mateixes, el tribunal ha de tenir la plena convicció –i saber-ho fonamentar- per poder dictar una sentència condemnatòria. No sempre és fàcil. I no sempre es pot entendre. I és que no estem parlant de canviar la llei perquè no està ben feta. Estem parlant, o almenys s’ha parlat a l’opinió pública, de canviar o modificar una màxima universal, un dret fonamental, com és el dret a la presumpció d’innocència, i això ens pot portar a fer trontollar el sistema. No és un debat f àcil, però en tot cas ha de ser un debat molt rigorós. n

Subscriu-te per seguir llegint