El campanar a sota aigua

Els antics constructors del campanar de Sant Romà de Sau, en aquell llunyà any 1062 quan l’església va ser consagrada, no es podien pas pensar que la seva obra tindria tanta actualitat i interès, en ser contemplat, deu segles després, observant-lo tot desitjant que l’aigua del Ter el cobreixi tant com pugui. És a dir, s’ha invertit l’objectiu d’aquella estimada construcció. El so de la seva campana s’ha canviat pel so dels mitjans de comunicació quan repiquen a sometent per la sequera que proclama la visió total del campanar.

Quan les necessitats de la vida i el telenotícies ens han fet mirar contínuament el nivell del Ter a l’embassament de Sau, el campanar podria dir-nos aquelles paraules bíbliques: «D’aquí a poc em veureu, però després ja no em veureu, i després em tornareu a veure».

Ara mateix, l’embassament de Sau és espectacular, fa goig de veure. Ja se sap que les fonts d’energia són també fonts de polèmica per la seva possessió, usos, repartiment, prioritats i altres. Des de sempre l’aigua del gironí Ter ha fet set a Barcelona; allà necessiten molta aigua i no en tenen prou. La polèmica i reclamació té periòdicament uns punts forts, sense entrar en detall les campanyes de premsa registren moments notables; per exemple, un article a la premsa signat per Josep M. Noguera Sabater, ja fa més de mig segle, era titulat així: «El Ter ja desemboca a Barcelona». I les campanyes i les peticions a diferents nivells, des de Girona, continuen, es fan més sòlides i més contundents, però la desitjada restitució mai acaba d’arribar.

Així les coses, per l’hora de carregar-se de raó, convé la lectura d’un llibre que surt de la Universitat de València, Els espais del poder, que es refereix a l’aigua com a element de poder; les relacions de poder són perilloses perquè tendeixen a una victòria absoluta, com és el cas de l’aigua del Ter; l’enfrontament per l’aigua fràgil sembla que ja s’està instal·lant, fent arrels.

La disponibilitat de l’aigua, els seus usos, els transvasaments i tots els seus noms, la gestió, les lleis i els reglaments, tot plegat -mirat fredament- semblen qüestions més dignes de temps antics, llavores que els cavallers amb les seves armadures anaven a batre’s per un raconet de terreny.

Rovira i Virgili, historiador i polític, parlava dels rius com «aquells rampelluts i agressius que aboquen a les terres baixes la carn de les muntanyes, i són constructors i destructors perquè tenen una ànima germana de la dels homes». 

Cal gestió de l’aigua clara, a la conca del Ter. Hi ha feina inacabable en posar ordre als nostres rius. És penós que les comarques gironines hagin de viure en una constant posició de mendicant respecte de l’aigua. Ara mateix, aquesta primavera 2025 és esplèndida i satisfactòria en paisatges fluvials, però tothom adverteix -i tothom hi està d’acord- que podem tornar després a situacions que es coneixen prou bé de sequeres molt antipàtiques i perilloses. És en temps de pau quan s’ha de construir la pau.

Un riu és una potència econòmica. Històricament, el més gran dels rius gironins ha donat molta glòria a la crònica, llavores de la revolució industrial del segle XIX, quan els seus historiadors varen deixar ben escrita una felicitació, que «el Ter i el Llobregat eren els dos rius més treballadors d’Europa». La civilització, el progrés, el tracte, l’estimació dels rius, és una assignatura sempre pendent de millorar la nota. Als poders responsables dels nostres rius no els faltarà mai feina. Ara mateix, a Girona, està creixent aquella illa del Ter situada davant de la desembocadura de l’Onyar i del barri de Pedret. I no ens en parlen mai.

Subscriu-te per seguir llegint