Fiscals de perfil

El desembre de 2017, Soraya Sáenz de Santamaria presumia d’haver escapçat i liquidat l’independentisme. Unes declaracions que aixecaren polseguera perquè semblava que per al PP la idea d’independència era assimilable al terrorisme més criminal. Cap fiscal no va moure un sol dit.

L’abril del 2022 va saltar l’escàndol: Citizen Lab denunciava que hi havia hagut un espionatge massiu a independentistes catalans. Després d’un primer grup de 65 persones afectades per Pegasus, Citizen Lab investigà si hi havia 150 persones més amb aquest programa. Cap fiscal no va moure un sol dit, com si Citizen Lab, grup de recerca interdisciplinari de la Universitat canadenca de Toronto, al Munk School of Global Affairs and Public Policy, no tingués el prestigi que té arreu del món.

El 2023 es van denunciar casos de lawfare. En va esmentar quatre el senyor Rufián quan la investidura de Sánchez; el 26-XI-23 El País en denunciava set més, i van seguir les denúncies de Nogueras (per cert, no pas per primera vegada tot i donar noms i cognoms), del diari Avui i altres mitjans. Què van fer jutges i fiscals per esbrinar si eren casos reals o no? Posar-s’hi de perfil.

No els parlaré d’acusacions falses com la del cas Sandro Rosell, que clama al cel, o del major Trapero (acusat de tràfic de droga i tot!), les denúncies del qual van ser rebutjades a principis d’abril passat. Els parlaré de les darreres investigacions de Jordi de Planell que va començar a oferir RAC-1 el passat 24-III. L’emissora divulgà uns àudios que corroboraven que M. Dolores de Cospedal i Alícia Sánchez Camacho van ser dues peces claus de l’«Operació Catalunya» de la guerra bruta contra l’independentisme. Posats al dilluns 15-IX-2014, tres mesos abans del procés de participació ciutadana (consulta) del 9-N, Cospedal, aleshores secretària general del PP i mà dreta de Mariano Rajoy, cita l’esburbat comissari Villarejo al seu despatx del carrer Gènova i parlen de destruir l’independentisme català com ja havien començat a fer en les eleccions del 2012 i es vanten que haguessin assolit que Artur Mas perdés 12 diputats gràcies a les falses notícies de la policia patriòtica que el president tenia diners a l’estranger. També surt a la conversa Vicky Álvarez, exparella de Pujol jr., que havia denunciat que els Pujols tenien comptes a Andorra, a qui Cospedal havia promès 50.000 euros; els haurà de pagar si no vol que la noia engegui el ventilador (entremig també hi surt enxarxat Francisco Martínez, número dos d’interior). Per si fos poc, els dos interlocutors recorden com van pressionar els jutges de l’Audiència Nacional perquè perseguissin els líders independentistes vist que Pablo Ruz, que havia rebut la denúncia d’Àlvarez, recelava que tot plegat no fos un muntatge. També hi surt enfangat Javier de la Rosa, a qui Villarejo havia avançat 100.000 euros i ara vol cobrar a partir d’un contracte amb Enresa, empresa nacional de residus radioactius, cosa que palesa la possible malversació de fons públics del secretària del PP. Davant de tot això els fiscals van tornar a posar-se de perfil i Cospedal i Camacho van parlar de manca de línia de custòdia judicial dels enregistraments, considerats una invenció. A la comissió del Congrés l’ex-secretària mentí com una berganta fins al punt que va haver de tornar a ser-hi requerida.

De Planell el passat 7-IV seguí donant a conèixer la investigació a la qual ha dedicat gairebé un any. La cosa encara era més seriosa. Implicava, segons dos agents del CNI, que Rajoy, el govern andorrà, el CNI (amb l’ajut dels EUA) s’havien conxorxat per fer caure la Banca Privada d’Andorra i la seva filial Banco de Madrid, convençuts que els independentistes hi amagaven una fortuna per a la futura República Catalana. Situem-nos. Finals del 2014, en ple procés independentista. Els informes secrets de la policia patriòtica han fet creure a Rajoy i al seu ministre de l’interior Fernández Díaz que l’independentisme amagava milers de milions d’euros a Andorra per finançar-se. No en van tenir prou a filtrar a El Mundo (juliol 2014) els diners de Pujol a Andorra, que ell va haver d’admetre (provocant un terratrèmol polític). Rajoy va pactar amb l’aleshores cap de govern d’Andorra, Antoni Martí Petit, de fer caure un dels quatre grans bancs andorrans: la Banca Privada d’Andorra, i la seva filial a Espanya, el Banco de Madrid. Un altre dels bancs andorrans, l’Andbank, se salvà d’un pèl.

Per carregar-se la BPA, Espanya i Andorra es van empescar que la BPA es dedicava a blanquejar diners de Veneçuela, del càrtel de Sinaloa, de la màfia xinesa i d’oligarques russos. Aquests noms, amb d’altres intoxicacions, alarmaren el Secretari del Tresor nord-americà i l’Oficina de Control dels Delictes Financers dels Estats Units, el Fincen, va emetre una alerta en contra del banc. Era l’excusa perfecta per intervenir-lo, cosa que es va fer seria el 10-III-2015. Un informe reservat demostra com el CNI va donar indicacions al servei espanyol contra el blanqueig de capitals, el Sepblac, perquè fes un informe que descrivís les suposades males pràctiques de la BPA i Banco Madrid i l’enviés al Fincen dels Estats Units. La persona que hauria fet d’enllaç entre els uns i els altres és BS, Basilio Sánchez Portillo, un comandant de la Guàrdia Civil que, segons el correu, era col·laborador del CNI. Ho va pagar el conseller delegat de la BPA, Joan Pau Miquel, va acabar detingut i va passar 22 mesos engarjolat de manera preventiva a Andorra.

El bo del cas és que la informació de Planell adjunta l’ordre de destruir tota la documentació relacionada amb la caiguda del banc. El periodista ha sotmès tots els correus i documents a una anàlisi pericial per certificar l’autenticitat de les metadades i ha contrastat les afirmacions que contenen amb una desena de fonts diferents. Tant el govern d’Andorra com el cos diplomàtic dels EUA declinaren fer declaracions.

Davant d’aquests fets, els amos del BPA, la família d’Higini Cierco i Joan Pau Miquel van trencar el silenci per primera vegada i, malgrat declarar que han viscut deu any amb por, criminalitzats per totes bandes, amb 30 processos penals oberts, se sentiren «consternats, però il·lusionats». I anunciaren accions legals contra Rajoy. Cap fiscal no ha trobat l’afer prou greu per intervenir. 

Subscriu-te per seguir llegint