Al Sr. Reig Pla

Com que tinc 550 paraules per davant i l’espai és or, em presento breument. Em dic Mercè, tinc 52 anys i, des de’n fa 42, conviu amb mi una persona amb discapacitat intel·lectual. És la meva germana, es diu Lourdes i té síndrome de Down. El seu naixement ha marcat la meva vida i la veritat, Sr. Reig, és que, amb els seus alts i baixos, la meva existència m’agrada força. No l’avorriré parlant-li de valors com la bondat o la noblesa. Tampoc li donaré la tabarra explicant-li que, gràcies a ella, he incorporat una manera de mirar la vida des d’un prisma interessantíssim i, per descomptat, no crec que sigui necessari dir-li que viure en una societat que practica l’empatia i que cuida als més vulnerables és una societat en la qual la majoria de persones volem viure. Perquè, objectivament, és millor.

No dono crèdit a les seves paraules, Sr. Reig Pla. Sentir-lo dir a vostè, bisbe emèrit d’Alcalá de Henares, que la discapacitat és «herència del pecat i del desordre de la naturalesa» ha fet que em pessigués les cuixes i em donés un parell de plantofades a les galtes perquè, per un moment, vaig pensar que havia reculat a temps pretèrits. Tan pretèrits que me l’imaginava a vostè corrent darrere d’un mamut, amb llança i un cert aspecte prehistòric. Des que vaig escoltar les seves paraules, no faig més que mirar la meva germana i imaginar quins pecats podrien haver-se comès a la meva família perquè ens hagi passat això.

Segur que hem dit un parell de mentidetes piadoses, hem tingut algun mal pensament i, de vegades, m’ha perdut la golafreria, però res massa greu. A més, suposo que el fet que un oncle de la meva àvia materna fos rector d’una parròquia compensa aquestes faltes. Ah, i la meva tia Olga va ser missionera a l’Índia! No considera que aquest doblet és un comodí? El meu avi va ser tresorer d’una església i em consta que la meva àvia va fer una donació perquè en restauressin el campanar. Anaven a missa tots els diumenges i deixi’m dir-li que, quan a ella li va començar a fer mal el genoll i li costava arribar a la capella, sintonitzava La 2 de TVE tots els diumenges. Com que estava una mica sorda, no només escoltava ella els sermons, sinó també tot el veïnat. Un comportament de manual.

La meva mare és la dona més íntegra que he conegut, generosa en la seva manera de ser i la persona amb la capacitat més gran per entusiasmar-se per qualsevol cosa: una posta de sol, una caminada per la muntanya o nedar al mar. És espiritual. Medita i està convençuda que hi ha alguna cosa més enllà del que veuen els nostres ulls. Li asseguro que és una dona seriosa i digna (vostè ja sap a què em refereixo). Ella i el meu pare es van divorciar, però això va ser després que naixés la Lourdes, per la qual cosa entenc que aquest desordre, per utilitzar les seves paraules, no compta.

Amb tots els meus respectes, Sr. Reig Pla, crec que li aniria bé prendre un cafè amb la Lourdes i amb mi. Nosaltres convidem. És més, també el convidarem a una ensaïmada. Segur que, si la coneix, s’adonarà que les seves paraules, a més de feridores i malicioses, són molt ignorants. I la ignorància és perillosa.

Subscriu-te per seguir llegint