La neurosi urbana: Un dia de fúria

Bruno Retailleau, ministre d’Interior del govern francès, autor de «No s’ha de cedir: Manifest contra l’islamisme», és el polític més popular a França i el nou líder de la dreta per la seva proclama de «llei i ordre». Va ser molt dur el 26 del mes passat en afirmar que «fa molta falta reconstruir l’autoritat. Perquè de no fer-ho anirem a petar a una societat salvatgejada». B. Retailleau ha donat la culpa del caos moral i la neurosi urbana a la política que ha fomentat el laxisme debilitant el poder i l’Estat francès.

Els grecs clàssics ens advertiren que el país que viu en democràcia perquè considera que és una bona forma de govern si s’excedeix en clemència i la practica generosament posa en perill la democràcia, l’ordre ciutadà, i deixa de ser el govern menys imperfecte.

Abans de la nova presidència de Donald Trump se sentien veus de polítics i analistes en el continent europeu que demanaven endurir els càstigs als infractors i retornar al lloc d’origen a la gent que havia comès un nombre significatiu de delictes. No es podia ser tan perdonador ni rousseaunià. Ja n’hi ha prou (afirmen) de ser tan condescendents per culpa de la ideologia bonista, que agrada als delinqüents i propiciada pels partits d’esquerra, que ara es penedeixen d’haver dinamitzat la indulgència social tot creient que s’ha de reprimir als imprudents, als agressius i maleducats que campen pels carrers causant tota mena de violència, verbal i física, i es riuen de nosaltres perquè som tan civilitzats i ben educats. Millor fer-ho nosaltres (diuen) que ho farem bé, abans que ho faci la dreta venjativa.

Un missatge manta vegada escoltat, no sols a la xarxa, també en el cafè i en les converses familiars és aquest: «S’ha anat massa lluny en la comprensió de l’altri, no nascuts aquí i ens volen imposar els seus costums, la cultura, i finalment la seva religió».

La societat sotmesa a una actitud excessivament comprensiva i caritativa, al wokisme, que significa excés exagerat de bondat, està condemnada a desintegrar-se socialment o a cedir el poder a nouvinguts que sabran organitzar-se còmodament en un sistema democràtic generós i guanyar les eleccions per instaurar unes regles que no tenen res a veure amb l’Europa acollidora i càndidament benpensant. Com va passar en el període del nacionalsocialisme alemany, en el qual un partit, respectant i emprant les elàstiques i generoses regles de la democràcia va prendre el poder i des del poder prohibí la democràcia, l’eina que li permeté encimbellar-se.

Aquest pensament de l’ús pervers de la democràcia contra la democràcia, alguns l’apliquen; Alemanya amb el seu passat, amb el seu holocaust il·legalitza grups d’extrema dreta i els que atempten contra els drets humans.

Que Catalunya adopti actituds reticents respecte a la immigració es vulgui o no es vulgui és un signe de normalitat política, puix que s’ha de tenir en compte el que passa en altres països europeus. No som els catalans angelicals, estem fets de condició humana i tan impurs com els veïns. De no fer-ho seria un signe de desequilibri col·lectiu i una extravagància social, perquè la gran immigració descontrolada, sense el beneplàcit dels nadius, planteja a hores d’ara molts problemes. Ja no sorprèn la irrupció d’Aliança Catalana, ni que JxCat basculi cap al seu territori.

Agradi o no agradi és saludable canviar d’opinió si la societat canvia de pensament. El biaix que està fent JxCat és un recurs d’adaptació, violent per a alguns, en el mar per on navega fa temps AC. Un crit per posar remei a la gran allau immigratòria que la veuen com una amenaça al ser més pregó català, a la llengua, la tradició, el folklore i a la cultura. Em sorprenen últimament les persones de diferents nivells que estan a favor d’aquest espai polític, gent de parla catalana com castellana.

Als Estats Units en Trump esdevé cada cop més un monarca que podria cedir tot el poder, la corona, al seu fill, Barron Trump, com si es tractés d’un regne com tenen tants països europeus i tot sembla que no els va pas malament. Un món que sembla embogir, però no sé si mai ha estat psíquicament sa.

Conec persones fartes de tot, de les prohibicions, del bonisme. i del políticament correcte, estan cansats d’insults, de la mala educació i de la violència ciutadana arbitrària; em recorden el personatge magníficament interpretat per Michael Douglas a Un dia de fúria (1993), que narra la història d’un ciutadà que havia sigut exemplar i que sofreix una crisi emocional per diferents factors, però per culpa de la violència ambiental de la gran ciutat es baralla amb tothom per qualsevol ximpleria fins que cau mort perquè ell mateix provoca que el matin.

S’han creat les condicions sociopolítiques per a la neurosi perfecta i molts pateixen diversos trastorns físics, fisiològics i mentals: fòbies, ansietat, conducta obsessiva-compulsiva, pànic, tremolor. Així veig d’angoixats i neuròtics companys i companyes de tota la vida i mai com ara.

Subscriu-te per seguir llegint