Mirall gironí

«Cada ciutat és un miracle que de tant en tant s’ha de renovar per la virtut d’una mirada nova» (Umberto Eco)

Mirar enrere pot tenir un valor positiu. Si el referent és extern hi ha més neutralitat. Un escriptor de Los Angeles Times, Barry Zwick, va venir a Girona i en va publicar un article, any 2002. El va titular Aterrant a l’Edat Mitjana. A continuació, un extracte.

«La meva dona, Bobbie, jo i altres desenes de persones havíem arribat dalt de tot de les muralles i fet tota la volta a la ciutat de Girona i ho estàvem celebrant. Érem en un encreuament entusiasmats i eufòrics, sensació que apaivagava el fullatge i les parets de color cacau i préssec. Es podien escoltar sis o set idiomes, però nosaltres dos érem els únics nord-americans. Cal serpentejar pels estrets carrers en què una de les comunitats jueves espanyoles més influents va viure fa sis segles. Però, sobretot, heu de pujar als merlets de la muralla: a gairebé 70 peus per damunt dels vells carrers empedrats es veuen llimoners, oliveres, pins, a la falda de Montjuïc, que s’alça davant vostre, a més de la bella catedral de Santa Maria i les blaves crestes dels Pirineus.

La Bobbie i jo havíem vingut per la mateixa raó que els constructors de les muralles, romans, visigots i sarraïns: la ciutat és al peu de la principal via que uneix Barcelona amb el sud de França: nosaltres ens dirigíem a Arles i a la Riviera, però vam trobar tantes coses, com els carrerons sinuosos, que no vam tenir cap pressa per continuar el viatge. Vam descobrir un escalf i una simpatia que creiem extingida a l’Europa urbana.

Vàrem visitar el Centre Bonastruc de Porta. Els ancestres de la Bobbie s’establiren al Call el 1086 i hi visqueren durant més de cent anys. La vaig deixar sola allà, dreta, examinant un pati central amb poncemers i buguenvíl·lies, envoltant un mosaic de granet amb l’estrella de David. És el barri jueu més ben restaurat d’Espanya. Aquí la ciutat patrocina concerts de música jueva medieval i a vegades també narracions històriques. Però l’actitud altruista de la ciutat davant la restauració és evident no solament al Call sinó també a cada racó del Barri Vell.

L’endemà vam decidir fer de turistes al cent per cent i passejar amb el trenet aparcat al Pont de Pedra. Faltava un quart d’hora per a la sortida i tots els seients llevat de dos ja estaven ocupats. Els vam agafar, encara que no eren un a tocar de l’altre. D’ensopit no ho va ser gens. El tren va començar a pujar costa amunt i a serpentejar per les rampes, amb parets de pedra arran dels nostres colzes. Al meu costat, molt espantada, una senyora es va tapar els ulls. A la bella Girona, tapar-se els ulls és un error». Una altra part d’aquell article periodístic era dedicada en termes elogiosos a la gastronomia que varen trobar a Girona.

 En aquest cas Barry i Bobbie no eren turistes, sinó visitants, uns senyors visitants. Aquesta distinció és allà on el nostre civisme d’ensenyar, la voluntat d’oferir autèntic coneixement, s’ha de presentar més exigent. Per a aconseguir que els turistes que rebem pugin de categoria i es facin visitants.

La ciutat s’ha de mirar al mirall i saber-hi llegir la conveniència de les continuïtats i de les esmenes si calen, de les satisfaccions i de les vergonyes, el tracte, l’oferta i l’atenció que cal dispensar. Cal un mirall tot terreny. El d’avui ha sigut molt satisfactori.

Subscriu-te per seguir llegint