El president Illa al Palau de la Música

El valor pedagògic de la presidència de Salvador Illa es va veure al Palau de la Música entre crits d’independència. Algú ha dit o escrit d’ell que el president estava incòmode. Jo més aviat penso que els que estaven incòmodes són els que cridaven, sobretot pels tants anys que duen cridant i no només no hi han guanyat res, sinó que han estat la causa exacta de les més desaforades derrotes. Aquesta llum espellifada de galions en fosc destret. I així i tot, allà el teníeu, a la vostra festa, perquè l’havíeu convidat.

Hi ha dues coses que heu d’entendre si voleu entendre el president: la primera és que ell en té prou de ser el president, i no li cal humiliar-vos. Salvador Illa pensa que la presidència, l’alt sentit que ell l’hi dona, ha de servir per a tot el contrari. I no només no té cap necessitat de menysprear-vos, ni de marcar distàncies, ni de ser hostil amb els que discrepen sinó que serà sempre al vostre costat quan el necessiteu. No com el vostre amic, no com el vostre maulet, sinó com el vostre president. La segona cosa important per entendre el president és saber que si està incòmode, i com amb el posat de no saber què fer, és perquè no està treballant. Si veiéssiu la seva agenda i com exprimeix cada hora, ho entendríeu. El president volia ser amb vosaltres el dia del Premi d’Honor, però aquesta mena d’actes solen ser molt llargs, especialment els vostres, que amb tanta pompa heu de dissimular els fracassos. Fixeu-vos que dic fracassos i no derrotes. La derrota és el consol dels que han tingut l’honor de lluitar.

El president Illa no distingeix entre catalans ni creu que la presidència de Catalunya sigui una opinió. No té una opinió sobre vosaltres, sinó una responsabilitat. I li és igual si sou d’aquesta manera o de l’altra, i en tant que sou catalans, es fa càrrec de vosaltres, i respecta i acompanya la vostra institucionalitat. Això és prendre’s seriosament Catalunya, després de tants presidents sectaris que semblava que més que un país se sentissin al capdavant d’un club de cànnabis. Si Catalunya és un país, o una nació, el seu president l’ha d’assumir completa, i tal com en realitat és i no com una part dels afectats voldria que fos. Els que fa temps que esteu incòmodes sou els independentistes: al Palau de la Música picant de mans, en el que dieu i escriviu, en la desarticulació política. És una incomoditat fonda, que ja no és ni desesperada. I cada vegada que algun dels vostres alça la veu no sorprèn el soroll de l’instant, sinó el silenci de després.

I així i tot a ningú no se li acut de dir que no formeu part de la realitat de Catalunya: no la sou en exclusiva, com voldríeu, però sí que per descomptat la configureu, i d’una manera singular. A ningú no se li acut dir que sou estrangers, o que com sou una minoria, i en tot cas incapaç d’articular una majoria política, abundant collita de gra sense vendre, es poden trepitjar els vostres drets o que els vostres drets no existeixen. A ningú se li ha acudit de dir ni tan sols pensar que sou menys catalans, o que mereixeu menys torns de paraula, ni tan sols menys afecte presidencial. El president Illa va ser al Palau i serà allà on el reclameu quan la seva presència tingui sentit i estigui justificada.

Quan tan sovint, en aquests anys depriments, us hem hagut de recordar el valor de la Llei, i que les demostracions de carrer no la podien substituir, em fa l’efecte que no heu acabat d’entendre el sentit de la conversa. La Llei no és una abstracció, un ens o un oracle al qual li devem obediència. La Llei és l’altre. El petit, tremolós, concret altre, que mereix el seu respecte -tot el que li pertoca- i que quan el trepitges no només el trepitges a ell sinó a tota l’alteritat. A tots els que no ets tu o els teus. Les majories, les minories, les lleis aprovades són maneres que tenim d’exigir i de fer valer aquest respecte que és social i és íntim, que és personal i estructural, i que és el que vau desatendre durant el procés. Perquè si li treus la faramalla, el procés va ser, fonamentalment, una falta de respecte. Després no vau tenir ni la força ni el coratge de dur-lo més enllà: i la mateixa falta de respecte que vau tenir amb els altres la vau tenir amb vosaltres mateixos. La manera en què vau deixar-vos caure, venuts com la llum a pes, va contenir totes les formes del menyspreu.

La presidència de Salvador Illa és una resposta de respecte contra la vostra mala educació: primer, i molt especialment, un respecte cap a vosaltres, cap al vostre espai, cap als vostres sentiments i aspiracions, ben legítims. Un respecte restitutiu de la vostra dignitat, que us vau arrasar sense ajuda de ningú, en un esgarrifós espectacle d’automutilació que no vèiem des de les Creuades. I després, i per descomptat, el respecte als altres, als que vau mirar d’eliminar i vau perdre perquè després de tant cridar no us vau ni presentar al camp de batalla. No em malinterpreteu: us ho agraeixo, però quan el pillatge fou detingut per ordre superior, els cartutxos que subministràveu a la tropa eren plens de sèmola i no de pólvora i hi havia pinyols de cirera on hi havia d’haver bales. Una traïció dels de dalt? No. Vau ser vosaltres. Vosaltres que vau ser molt mal educats però sobretot –és l’extrem màxim de la mala educació– vau ser molt poc generosos, gasius, usurers, jo diria, i amb usura no pot haver-hi per a l’home un paradís pintat al mur de la seva església, ni una demarcació clara, ni ningú no pot trobar un lloc on viure.

La presidència de Salvador Illa ha consistit en erradicar aquesta vostra fosca, desventurada usura.

Subscriu-te per seguir llegint