Jo (no) crec

Si alguna vegada m’ho pregunteu, us diré que no, que no soc creient. Que vaig créixer anant a missa els diumenges, que vaig fer la comunió, i la professió de fe, i també la confirmació, que em passava els dissabtes a la tarda al MIJAC i que us podria recitar sense gaires problemes els Deu Manaments, però que a l’Església no se m’hi ha perdut res (llevat de la fe).

Però vaig córrer a posar la tele quan vaig saber que hi havia fumata blanca, i no me’n vaig desenganxar fins que vaig sentir les primeres paraules del nou Papa, Lleó XIV, com a cap de l’Església catòlica. Va parlar de diàleg, va reclamar posar fi a les guerres, va reivindicar «una pau desarmada i desarmant, humil i perseverant», i va proclamar que Déu «ens estima a tots incondicionalment». «Anem bé», vaig pensar. Però això va ser una notícia d’abast mundial: és normal que t’interessés, em dic a mi mateixa.

Però em va entristir la mort de Jorge Mario Bergoglio, perquè em feia l’efecte que era un home bo que havia aconseguit mantenir la integritat en un entorn tan espinós com el del Vaticà. Al Papa Francesc vaig veure’l de prop fa uns anys, en una audiència pública, amb milers de persones més. A primera fila, en una banda, autoritats, mandataris, gent que feia ostentació del seu estatus social. A l’altra banda, persones amb greus problemes físics i mentals, acompanyades de cuidadors. En acabar l’audiència, Francesc va invertir uns segons a saludar els vips. Després, va dedicar tot el temps que segurament no tenia a escoltar, abraçar i fer-se fotos amb els de l’altra banda: els miserables, els apartats, els marginats.

Però també em va saber greu la mort de Jaume Camprodon, que fins aleshores era l’únic bisbe que jo recordava. «La vida és bella i reca deixar-la (...), és un do inestimable, malgrat el dolor que l’acompanya», va deixar escrit en el seu testament espiritual. El bisbe Jaume va ser un home senzill i proper. Havia renunciat, l’any 2002, a la Creu de Sant Jordi per a la que havia estat proposat, va viure els darrers anys a la residència de les Germanetes dels Pobres de Girona, i va donar el seu cos a la ciència. Fàcil de justificar, aquesta pena: Jaume Camprodon semblava més disposat a treballar per afavorir els humils que els opulents. No he creuat ni una paraula amb fra Octavi, l’actual bisbe, però alguna cosa em diu que també anem bé.

Però encara enyoro a mossèn Ignasi Forcano, que havia fet de la parròquia de Sant Pau de Girona un imant per als que havíem estat kumbes i ens havíem desencantat de l’Església i les seves prohibicions, les seves exclusions i la seva doble moral. Com oblidar el primer cop que el vaig sentir parlar de «Déu mare i pare», o totes les vegades que vaig pensar que, si tots els capellans fossin com ell, d’altra manera els aniria.

O sigui que, si algun cop m’ho pregunteu, us diré que no, que no soc creient. Però que sí que crec en les bones persones. I d’aquestes, per sort, encara se’n troben a tots els racons: fins i tot, dins l’Església.

Subscriu-te per seguir llegint