Nicea, 325 (Concilis cristològics, I)

D’aquí a deu dies farà 1.700 anys que s’inicià el concili de Nicea, on es proclamà Jesús com a Fill de Déu i consubstancial amb el Pare. Fou el primer dels quatre concilis cristològics que temptejaren de definir Jesús com a Déu i com a home. Començo, doncs, una sèrie de quatre articles. Cal saber que, en els primers temps del cristianisme, les esglésies entenien de maneres diferents la constitució de Jesús. Hilari de Poitiers (s. IV) es queixava que, a cada nova lluna, sortien Credos que desautoritzaven els anteriors. Davant d’aquest problema, els bisbes es reunien en concilis i conciliàbuls diversos i temptejaven d’arribar a una professió de fe unitària. Roberto Bellarmino, al segle XVI, seleccionà, d’acord amb l’ortodòxia posterior, uns quants d’aquests concilis i els denominà ecumènics (tot i que alguns es van celebrar sols a Orient o a Occident); els altres han quedat relegats a simples sínodes (així a Acta Synodalia [2016], que abraça les actes de totes aquestes reunions des de l’any 50 fins al 381).  

Arri (256-336) era un teòleg intel·ligent, format a Antioquia vora Llucià, i també a Alexandria, els dos grans centres intel·lectuals de l’època. Per a ell, sacerdot als 56 anys, amb seguidors acèrrims, hi havia «un sol Déu, el Pare, l’únic inengendrat i etern, que no era Pare abans de tenir el Fill [...] El Verb o Logos, és a dir, el Fill, és un ésser creat, ni etern ni coetern [...]». Així ho va defensar al Sínode d’Alexandria (323), presidit pel patriarca Alexandre acompanyat del seu diaca Atanasi, que el substituiria al patriarcat (328) i esdevindria el gran opositor d’Arri. Aquest hi fou reprovat (document Enós sómatos, «Un sol cos») i la condemna es repetí al Concili imperial (no pas eclesial) que organitzà Constantí a Nicea (325), amb sols dos legats del papa Silvestre entre uns 300 prelats.

Vet aquí el Credo que s’hi formulà, on, per imposició de l’emperador i del seu conseller eclesial Ossi de Còrdova, s’acceptà el mot homooúsion, un terme filosòfic que no es troba a la Bíblia i portaria problemes: 

1.- Creiem en un sol Déu Pare omnipotent, creador de totes les coses, les visibles i les invisibles;

2.- i en un sol Senyor nostre Jesucrist, Fill de Déu, 

2a.- nascut unigènit del Pare, és a dir, de la substància del Pare, Déu de Déu, llum de llum, Déu veritable de Déu veritable, engendrat, no fet, consubstancial al Pare [en grec: homooúsion to Patrí; en llatí: consubstantialis Patri; en català: de la mateixa substància del Pare], per qui totes les coses van ser fetes, les del cel i les de la terra,

2b.- que per nosaltres els homes i per la nostra salvació va descendir i es va encarnar, es va fer home, va patir i va ressuscitar el tercer dia, va pujar als cels i ha de venir a jutjar els vius i els morts. 

3.- I en l’Esperit Sant.

Els anatemes finals deixaven les coses ben clares respecte a Jesús: «Els que diuen ‘Hi va haver un temps en què no existia’ i ‘Abans de ser engendrat no existia’ i que ‘Va ser fet del no-res’ o els que diuen que és d’una altra hipòstasi o substància, o que el Fill de Déu és convertible o mutable, els anatematitza l’Església catòlica». 

La majoria dels bisbes es van declarar homooúsians (nicens, aviat dits «catòlics»), contra els anómoioi o anomeus recalcitrants (arrians), que no acceptaven cap identitat ni semblança entre Pare i Fill; entremig, els homóioi o homeus, acceptaven una semblança de voluntat i activitat, però no de substància (serien els semiarrians). Pitjor: a l’hora de signar, quan Constantí amenaçà amb l’exili qui no ho fes, Eusebi de Cesarea, Eusebi de Nicomèdia -excondeixebles d’Arri-, i dos bisbes més, van posar una «i» entre les dues «o» del mot homooúsios, de manera que amb homoioúsios, acceptaven la semblança de substància però no d’identitat (semiarrians mitigats). Anomeus, homeus i homoioúsians foren exiliats.

Els filoarrians, en tornar de l’exili gràcies a l’amnistia per la mort d’Helena (328), mare de l’emperador, reaccionen contra Atanasi, el deposen als sínodes de Tir i Jerusalem (335) i ocupen bisbats. Constantí desterra Atanasi a Trèveris i s’assoleix que Arri sigui rehabilitat a Constantinoble, on, la vigília del seu restabliment, l’any 336, mor en una latrina pública (ben segur, enverinat). Constantí morirà el 337. El seu fill Constanci II i alguns altres dels seus successors seran filoarrians, fet que, juntament amb l’ocupació d’algunes seus patriarcals per bisbes filoarrians, complicarà les coses. Si al Sínode de Sírmium [Sremska Metrovica, Sèrbia] es condemna l’arrianisme pur, la fórmula homea s’imposarà a Sírmium (357), Rímini-Selèucia (359) i Constantinoble (360). Jeroni es queixa: «El món gemega perquè s’ha despertat amb una Església universal semiarriana!». (els pobles gots seran filoarrians i a Barcelona hi hauria catedral arriana a més de la catòllica.)

Nous sínodes desbrossaran el camí nicè: París (360/1) i Alexandria (371) rebutgen la fórmula homea; el Tomus d’Atanasi (362), serà conciliador amb els homoioúsians antioquens, els quals, amb el patriarca Meleci al capdavant, acceptaran la fórmula nicena (363); a Roma, el papa Damas fa signar als orientals Confidimus quidam (370/1), on condemna l’arrianisme (que nega la naturalesa divina de Jesús) i l’apol·linarisme incipient (que nega la naturalesa humana). Així i tot, en morir Atanasi (373), després d’haver sofert quatre exilis més, a Antioquia hi ha tres esglésies (nicena, arriana i semiarriana mitigada) i, a Aleandria, dues (nicena i filoarriana).

El papa Damas lidera a Occident l’ofensiva nicena. Ambròs de Milà inicia la superació arriana a un nou sínode de Sírmium el 378 (expulsa bisbes filoarrians de l’Il·líric i d’Itàlia) i seguirà l’escomesa amb els d’Aquileia (381) i de Roma (382), on els bisbes orientals presentaran a Damas una carta amb la professió de fe nicena. I és que, a Orient, Teodosi el Gran havia publicat el Cunctos populos (27-II-380), que convertia el cristianisme de fe nicena en religió d’estat i el Concili de Constantinoble (381) liquidaria, com ja veurem, l’arrianisme.

Avui, en ple segle XXI, té sentit el debat sobre el Credo que encara professem a l’Eucaristia, completat amb el del Concili de Constantinoble el 381? 

Subscriu-te per seguir llegint