Ultraprocessats

Dos documentals, en aparença sense cap parentesc, Els aliments ultraprocessats i El ministre de propaganda, el primer parla dels aliments que han passat per les mans d’una indústria voraç que a condició de sortir a borsa presenta com a nutritius uns productes que d’aliment en tenen poc, i l’altre té com a protagonista Joseph Goebbels, el publicista del III Reich, si bé els seus mètodes eren els tradicionals, comptà amb tots els mitjans tècnics i humans disponibles per fer creure al poble alemany que la raça ària era la torxa d’una nova humanitat, que tenien l’enemic a casa, el poble jueu, raça immunda, i que si es volia que tornés a florir la gran Alemanya s’havia de confiar amb les divisions Panzer que si un defecte no tenien era la pietat, i el final el coneixeu, el que la història havia de recordar com una epopeia ho recorda amb les imatges de cinc nenes i un nen morts i al seu costat dos cadàvers socarrimats, els Goebbels abans de suïcidar-se enverinaren els fills, algú els degué cremar.

Anunciar que un aliment ultraprocessat ens deixarà un cutis de porcellana o un ventre llis com el d’una model requereix primer saber quin tipus de menjar resulta més gustós, que no pararies de menjar, i per aconseguir aquest producte es deixa tastar a uns individus que es troben a l’interior de la màquina de ressonància magnètica cerebral (RNM) aliments de diferents gustos, textures, per comprovar quin d’ells dona més plaer al cervell, i una vegada tenim la fórmula magistral de la gastronomia entra en acció el publicista perquè propagui als quatre vents les virtuts del nou manà. El discurs polític també pot ser un aliment ultraprocessat o un plat de bledes, gràcies també a la RNM s’ha comprovat que la gent se sent més confortable, un estat que pot arribar a l’eufòria, si escolta, llegeix o veu proclames polítiques que estiguin en sintonia amb el seu ideari polític, és el vell conegut com a biaix de confirmació que explica perquè solem llegir uns determinats diaris, escoltar segons quines emissores o acudir a uns mítings polítics determinats o votar un partit per més que sapiguem que és corrupte.

Els partits polítics viuen constantment en campanya electoral, quan el seu portaveu obre la boca, el que anuncia sol tenir més d’ultraprocessat que d’aliment nutritiu, i no fa falta desconstruir, per utilitzar un terme d’elitisme gastronòmic, o fer una anàlisi semiòtica, per dir-ho de manera que ens prenguin per intel·ligents, per veure que el discurs polític ultraprocessat és una cortina de fum per tapar corrupteles o estratègies de partit que no tenen res a veure amb l’interès de la població, i igual que en un supermercat, el temple dels ultraprocessats, podem comprar aliments de veritat, com fruita, verdura, llegums, lactis..., també en un parlament es pot viure una jornada que es torni la fe en la política encara que sigui per un dia.

La publicitat, o propaganda, és essencial, és publicitat obrir l’armari i escollir la roba més adequada per a l’ocasió que ens espera, abans de sortir ens aturem davant el mirall per un darrer retoc, com també és publicitat una targeta de presentació, el currículum de feina o la primera cita, i en la tramoia d’aquesta representació hi ha una explicació, som socials per defecte, necessitem caure bé, l’aprovació dels altres, que ens admirin, però sobretot no volem ser uns marginats socials, el rar, i per aquest motiu, sense adonar-nos-en, ens mimetitzem amb l’opinió de la colla o de la massa, i potser direu que és trist viure en un mar d’aparences, però de moment ningú ha refutat seriosament que darrere una aparença no hi hagi una altra aparença, com si fóssim nines russes.

Subscriu-te per seguir llegint