Viure al carrer

Al desembre farà vint anys de l’assassinat de Rosario Endrinal, una dona que va ser cremada viva mentre dormia en un caixer de Barcelona. Tenia 50 anys i una càmera va enregistrar l’acarnissament dels tres joves que, abans de cremar-la, li van donar una brutal pallissa. L’opinió pública no es va poder abstreure durant setmanes de les imatges i durant un temps el sensellarisme, la forma més greu d’exclusió social, va formar part del nostre debat polític i social.

Erradicar les formes més greus d’aquest fenomen social és l’objectiu de la Proposició de llei de mesures transitòries i urgents per fer front i erradicar el sensellarisme que ha començat a tramitar el Parlament. És un text legal que va néixer fa uns anys per l’impuls de les entitats socials del sector i que havia avançat força en la seva tramitació durant la legislatura passada però va decaure pel fi precipitat d’aquesta.

El seu objectiu principal és abordar un problema que comença amb la manca d’habitatge, però continua amb la vulneració d’altres drets fonamentals com són l’accés a la salut, al treball, a la integritat física, a viure en societat, però també el dret a la vida, perquè viure al carrer resta com a mitjana 20 anys a una persona.

La llei busca garantir també drets com el de l’empadronament, que representa la porta d’entrada a totes les prestacions, però a més a disposar dels mateixos recursos que la resta de la població. La voluntat és que el text resultant permeti fer un abordatge integral que articuli una visió de drets que defugi una mirada assistencialista del problema i garanteixi una atenció professionalitzada perquè les persones recuperin les seves vides. 

Es tracta de tirar endavant una llei que tingui perspectiva de gènere, de joventut, que sigui capaç d’abordar tots els tipus de problemàtiques amb respostes específiques, perquè no és el mateix atendre una persona que ha sortit de la presó que una persona que perd la feina, una persona migrada que una que no ho és.

El seu objectiu més ambiciós és, tanmateix, combatre la invisibilitat d’un col·lectiu que és víctima de violència però a més d’aporofòbia, perquè almenys un 47% de les persones sense sostre reconeixen haver estat víctima d’algun delicte d’odi.

Al seu llibre Aporofobia, el rechazo al pobre, Adela Cortina constata el perill que representa culpabilitzar les persones sense sostre i alerta sobre la necessitat d’abordar polítiques públiques que contemplin no només la prevenció i el rescat sinó també polítiques que els protegeixin davant dels delictes d’odi. Cal combatre, ens diu, els discursos que estigmatitzen un col·lectiu que és víctima de processos estructurals dels quals som responsables com a societat.

Catalunya necessita dotar-se d’una llei que abordi de manera integral un fenomen que ha estat en llista d’espera durant massa temps i que s’ha agreujat amb les crisis econòmiques i socials. Catalunya necessita un veritable sistema d’atenció i protecció davant d’un fenomen que exigeix reconèixer les persones sense llar com a subjectes de drets i com a agents potencials de canvi en la seva lluita diària per la supervivència i la dignitat.

Subscriu-te per seguir llegint