El Porno i la creativitat dels usuaris

Quan un era adolescent, hi havia diverses maneres d’accedir a la pornografia. La principal era que algun adult et llogués una d’aquelles pel·lícules en VHS de la Ilona Staller (la Cicciolina). Altres vegades consistia que l’amo del videoclub (negoci que els joves avui dia desconeixen de què es tracta) mirés cap a un altre costat.

Molts dels pares tenien revistes pornogràfiques a casa, i l’accés consistia a furtar-los. La primera revista pornogràfica que vaig veure responia a aquest mètode. Un amic li va robar al seu pare. Recordo la sorpresa en veure què feien aquests homes i dones amb els seus cossos nus. Jo només tenia onze anys. Hi havia un altre noi que llogava revistes porno a l’escola. Tenia una llista de clients sempre en ascens. També existien cinemes temàtics on els xavals es colaven.

Amb aquesta petita descripció vull deixar clar que prohibir l’accés al porno sempre va ser una dificultat, fins i tot als temps del VHS, i que el menor que hi volia accedir, trobava la manera. És clar que llavors la dosi era reduïda. Un vídeo per setmana, amb sort. Alguna revista de tant en tant. La nostra educació sexual (almenys els homes) es va basar en això.

A partir del 7 de juny passat, França va obligar els llocs pornogràfics internacionals -com Pornhub, entre d’altres- a implementar un sistema de verificació d’edat. La normativa exigia que els usuaris presentessin documents oficials d’identitat o proporcionessin dades d’una targeta de crèdit per demostrar que eren més grans de 18 anys.

La resposta no es va fer esperar. Pornhub va optar per bloquejar l’accés des del territori francès. Però feta la llei, fet el parany. Els usuaris van recórrer a xarxes privades virtuals que els permetien simular una connexió des d’una adreça IP estrangera i així eludir el bloqueig. Una de les companyies afavorides va ser la ginebrina Proton VPN, que va reportar un augment del 1000% als registres el dia posterior a l’entrada en vigor de la mesura. L’empresa va ironitzar xarxes socials: «la creativitat dels usuaris no té límits».

L’experiència francesa no només evidencia els límits tècnics d’aquest tipus de controls, sinó que també ofereix una lliçó per a altres territoris. A Catalunya, on el debat sobre l’exposició primerenca al contingut sexual a internet ha guanyat pes, el cas francès podria servir com a banc de proves. Un advertiment clar que la prohibició sense educació continua essent, en el millor dels casos, una cortina de fum molt fàcil de travessar.

Subscriu-te per seguir llegint