Montserrat Pumarola, la Pumi

Des de molt jove, Montserrat Pumarola i Rodrigues va ser coneguda com a Pumi. Ara ha mort aquella persona estimada i ens toca escoltar i sentir el comiat en aquella cançó que la mateixa Pumi huaria cantat moltes vegades a l’època del seu escoltisme: «Trobarem a faltar el teu somriure, diu que ens deixes, te’n vas lluny d’aquí.»

La Pumi era una personalitat sòlida i preparada, testimoni fort «d’un temps, d’un país», amb paraules de poeta nostrat, molt reverenciat per ella. La Pumi tenia dues titulacions: mestra d’ensenyament i bibliotecària. La vida va fer que les dues les exercís, ben curiosament, a casa seva mateix : heus aquí que el marit de la Pumi era Francesc Ferrer i Gironès, que a l’adveniment de la democràcia es va comprometre en serveis d’alta responsabilitat: polític de primera fila, activista incansable, vocació lluitadora, escriptor compromès. La formació tècnica i humanística d’una mestra i bibliotecària es feien presents en aquella casa, on convenien i coincidien ensenyaments i aprenentatges, experiència i acompanyaments, organització de fitxes i papereig. Als nombrosos llibres escrits (un d’ells es titula, ben significativament, Lletres de batalla) i signats per Francesc Ferrer, es pot endevinar una feina fonamental, un treball de Pumi, però no de submissió silenciosa sinó d’esperit directiu ex-aequo, eficaç.

L’any 1985 la Pumi i en Francesc Ferrer eren en el grup de gironins coratjosos que va fundar l’Associació Amics de la Unesco de Girona; eren els anys en què la cultura catalana encenia aquell «foc nou» del poeta que havia de «tornar a prendre sobre les tombes flamejants» dels anys anteriors. I del naixement d’aquella associació justament aquest any 2025 se’n celebra el seu 40 aniversari. Es trobarà a faltar la Pumi perquè obriria amb la seva autoritat una memòria precisa i directa d’aquells primers temps; era en aquells inicis quan la Pumi -a més d’exercir el seu càrrec directiu- distribuïa molt personalment els programes de les activitats socials, tot carregant el cabàs d’anar a mercat amb papers d’activitats i butlletes de soci per a repartir entre persones conegudes i saludades; un ben senzill acte del millor civisme.

La Pumi connectava perfectament amb la cultura popular gironina: és que era filla d’un gran estudiós de la Girona profunda, Jaume Pumarola, qui era una constant presència a la divulgació amable dels elements i peces singulars de Girona. I la Pumi va assumir, ben personalment i solitària, una lluita a favor d’una peça gironina molt estimada com era i és l’arbre monumental situat a tocar del mercat del Lleó. El seu pare n’hauria esta molt content. Es tracta d’un plàtan (platanus hybrida) al qual li perillava l’existència quan es va començar la construcció de l’aparcament subterrani en aquella plaça; les arrels de l’arbre ocupaven el lloc de tres o quatre places d’aparcament i aquesta era la qüestió valorada i sospesada; la Pumi va emprendre una mena de creuada personal, molt personal, a favor del salvament de l’arbre. El resultat és visible, esplendorós i ben celebrat. Seria bo que la comissió Nomenclàtor (Ajuntament de Girona), que busca i troba noms propis per a ser recordats en un lloc adient, volgués considerar un cas especial: donar el nom d’una persona a un arbre i fer que el plàtan del mercat del Lleó es pogués dir Montserrat Pumarola. Seria un acte de reconeixement al vertader civisme que surt del poble.

Acabem amb la mateixa tonada de La vall del riu Vermell: «Te’n vas lluny d’aquí, però el record de la vall on vas viure no l’esborra la pols del camí.».

Subscriu-te per seguir llegint