Fora ximples!

La pintada «Tourist go home» que uns individus anònims i amb poques llums varen fer a la porta de l’església de Sant Martí de Girona em va fer pensar en la polèmica que molts anys enrere es va produir a l’entorn la denominació «Forallac» que corresponia a un acrònim de tres municipis (Vulpellac, Fonteta i Peratallada) que es varen fusionar en virtut d’un Decret de desembre de 1975 per així endegar una prestació conjunta dels serveis municipals. En aquell temps, el periodista Pere Madrenys que escrivia a El Correo Catalán es va manifestar entorn la polèmica i va escriure: «Forallac»? «Fora ximples!».

La pintada antiturística feta en un dels monuments característics del barroc de la ciutat, més enllà d’un odi al foraster que ens visita, posava en evidència que la cultura és un mot desconegut pels autors de la bretolada. És evident que hi ha algunes veus contràries a la proliferació de forasters particularment en el Barri Vell de la ciutat i, específicament, en alguns carrers com el de la Força, Calderers o Ballesteries, però no és cert que a Girona hi hagi un rebuig generalitzat. La ciutat dels quatre rius gaudeix també de la realitat d’un entorn monumental que és el pol d’atracció de milers de visitants que durant pocs o molts dies decideixen acompanyar-nos contemplant i admirant la bellesa de la catedral, el Call, Sant Pere de Galligants, etc., uns atractius als quals s’hi afegeixen els museus que en són els receptors i mostradors de la seva història i la seva complexitat existencial així com l’incentiu gastronòmic que des de fa uns anys s’ha afegit a la festa com un poderós reclam.

La fòbia al turista és una moda nova, però que en realitat ha mutat de la indiferència. Efectivament, El periodista Narcís-Jordi Aragó recollia aquest escepticisme: «En aquesta actitud distant, passiva, d’espectador que no es vol embolicar amb l’espectacle retrobem altre cop la personalitat singular del gironí». Malgrat tenir tots els incentius (capital administrativa d’una costa farcida de forasters, pas obligat per a milions d’estrangers, la seva monumentalitat, etc.) suficients per treure’n profit, l’autor afirmava que «els gironins no han mogut ni un dit, s’han mantingut tancats a casa seva i han contemplat com passaven de llarg legions de visitants que podrien haver-se interessat per la ciutat que pràcticament no s’han adonat que existia. Ni un rètol, ni un establiment singular, ni un espectacle, ni amb prou feines un hotel».

Sortosament, d’ençà d’aquest punyent escrit del 1982 ha plogut molt i han canviat les coses. Es va acabar el desert d’establiments hotelers a la ciutat i, malgrat que encara fem curt de places en relació amb d’altres ciutats similars a la de Girona, ara hi ha una oferta raonable que ha fet possible atraure visitants que abans només feien cap en dies de pluja a la Costa Brava en uns viatges organitzats de menys d’un dia de durada. Va costar que Girona fos un atractiu turístic per si mateix i des de fa temps ja és un punt de partida, una mena de campament bases a partir del qual organitzar visites arreu del territori, una realitat aquesta que ha trigat molt a produir-se, però que reclamava un llunyà any 1935 el periodista Manuel Marinel·lo. Naturalment, les campanyes de promoció endegades pel Patronat de Turisme de la Diputació de Girona, les més pròpies del municipi a través d’iniciatives dels respectius ajuntaments, les apostes d’iniciativa privada, l’empenta dels germans Roca, els festivals, l’Exposició de Flors, tot plegat ha fet que de la indiferència s’hagi passat a un estadi de rebuig que tot i ser molt minoritari no deixa de ser preocupant pel que representa de manca de civisme i de cultura.

Segurament convé reflexionar sobre el fenomen del turisme, els seus beneficis però també els possibles inconvenients. Alguna petita mesura ja hi ha posat l’Ajuntament per reduir els grups i les cridòries via altaveu. Ens manquen estudis que ens pot fer la UdG i propostes per reconduir una situació real d’una certa massificació en determinades èpoques de l’any i zones de la ciutat, però tot i ser molt pocs, sobren els individus que esgrimeixen la «cultura» de l’esprai i la bretolada.

Subscriu-te per seguir llegint