Els ecosistemes i els números

Un número és quelcom objectiu: dos és dos, i tres és tres; i tres és més que dos. Per això qui ha estudiat la carrera de matemàtiques sol gaudir d’una serenor en la seva manera particular d’analitzar els fets, molt llunyana a la d’un filòsof o de la d’un novel·lista, on la ficció i la fantasia li fan imaginar mons irreals. Fins i tot gosaria dir que ens agrada que tot es pugui reduir a un número definidor, que ens llevi la feina d’analitzar un sistema multifactorial. És igual que parlem del millor tenista, de la millor cançó o del millor restaurant per anar a sopar: el rànquing de l’ATP, els «40 principales» o la Guia Michelin ens ho donen tot mastegat. Sembla que altres classifiquin per nosaltres ens tranquil·litza.

Aquesta recerca d’una suposada objectivitat no és aplicable a qualsevol àmbit. Per exemple, els sistemes naturals tenen una complexitat molt elevada i no sempre el valor de la diversitat calculada segons l’índex de Shannon-Weaver o la concentració de nitrats d’un sòl poden informar prou de «l’estat ecosistèmic». No obstant això, també es fan intents com són per exemple les banderes blaves de les platges, que tot just s’acaben de lliurar. En teoria premien la qualitat de platges i ports en funció d’un aiguabarreig de criteris on la presència d’indicadors de contaminació fecal hi tenen un pes, malgrat que hi hauria molt a discutir si els elegits i com es determinen és la millor manera de qualificar el valor sanitari d’una aigua. És igual: una platja amb bandera blava (quasi totes) ens dona major garantia que una sense.

Al nostre país hi ha una polèmica, que no fa més que créixer, en relació amb dues importants infraestructures: el desplegament de les energies renovables i l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. La reflexió que he fet sobre l’ús dels números com a mesura d’objectivitat venen a petar aquí: la darrera setmana, ambdues polèmiques s’han intentat definir a base de números.

En primer lloc, la nova directora general d’Energia de la Generalitat ha declarat: «necessitem l’eòlica marina per ser neutres climàticament el 2050», afirmació prou contundent.

He consultat el full de ruta per arribar a l’any 2050, l’anomenat Proencat (Prospectiva Energètica de Catalunya 2050), amb el següent resultat: es pretén que l’any 2050 hi hagi instal·lats uns 62.000 MW de generació d’energia elèctrica renovable, dels que com a molt 3.500 MW (un 6%) seran d’eòlica marina. És un percentatge generós, ja que s’ha decidit que l’únic lloc a Catalunya on generar eòlica marina és el golf de Roses i o molt canvia la tecnologia o ens quedarem amb 1.500 MW que és l’únic que ara per ara s’hi pot enquibir (d’acord amb els set projectes que hi ha damunt la taula fins i tot abans d’obrir la veda). En canvi, segons dades del mateix govern, l’eòlica terrestre representarà un 37% i la fotovoltaica un 48%.

Bé, per ser neutres climàticament l’any 2050 sembla que necessitem l’eòlica marina, però molt més necessitem l’eòlica terrestre i fotovoltaica, segons els números del Proencat. Per tant, fins i tot aplicant el conegut principi de Pareto, sembla una mica absurd entestar-se a un desplegament de l’eòlica marina, molt més cara, quan si volem assolir el balanç tenim altres caixetes molt més importants a gestionar. Si a més afegim que d’acord amb els científics que han estudiat el tema, la zona on es vol implantar el polígon industrial (i el cavall de Troia que és el Plemcat) és una de les zones més protegides i amb més alta biodiversitat de la Mediterrània, no entenc que per un escadusser 6% d’energia renovable alguns estiguin disposats a oblidar el principi de prudència i tirar endavant un projecte que aporta poc.

En tot cas, l’intent de justificar objectivament l’eòlica marina dient que és necessària per ser neutres climàticament l’any 2050, sembla molt allunyat de la realitat.

L’altra qüestió numèrica que m’ha cridat l’atenció és en relació amb la tercera pista de l’aeroport de Barcelona. Deixeu-me dir per començar que penso que el problema en realitat no rau en la tercera pista sinó en la quarta. Si acceptem un creixement continuat d’oferta aeroportuària i ens volem semblar als grans aeroports internacionals (Madrid o París, per exemple, que ja en tenen quatre) em pregunto on la posarem, després d’haver-nos barallat per la tercera (en realitat, convertir mitja pista en una sencera) i d’haver enterrat no sé quants milers de milions d’euros. A vegades les mirades curtes ja tenen aquests inconvenients.

Sembla que per fer una tercera pista com cal, caldrà sacrificar uns ecosistemes naturals protegits per normativa europea. I aquí és on surt un altre número: per cada hectàrea que perdem al Prat, la substituirem naturalitzant altres 10. Caram! Desconec quin estudi justifica aquesta mena de bescanvi i per quina raó el número màgic és 10 i no 5 o 100, però evidentment és un clar intent d’objectivitat: en perdem una, però en guanyem deu (en realitat, nou).

N’esteu segurs que la natura funciona així? Es podria sacrificar una hectàrea de la fageda d’en Jordà naturalitzant unes altres 10 hectàrees amb faigs a un altre lloc? I si voleu em dieu demagog, però què haguessin respost els del grup de defensa dels aiguamolls de l’Empordà quan l’any 1978 es van posar davant de les màquines d’obra si els haguessin ofert canviar cada hectàrea urbanitzada per deu hectàrees naturalitzades a un altre lloc, potser als Monegros?

En la gestió de la natura els números s’han de fer ben fets: el que no són comptes, són contes! 

Subscriu-te per seguir llegint