Puigdemont no té paracaigudes

Cada vegada que Gonzalo Boye diu «hem guanyat», pot fer la sensació que diu la veritat perquè sap parlar amb la seguretat d’un home que sembla un bon advocat. En realitat, Boye no ha guanyat gairebé res. En el periple judicial del procés pot haver obtingut alguna petita victòria, però de moment el seu principal client continua a Waterloo. El representant legal de Carles Puigdemont és molt hàbil aconseguint que els mitjans li donem espai perquè està sempre disponible i disposat a fer veure que contesta allò que se li pregunta. Boye poques vegades respon el que se li demana i acostuma a anar de branca en branca fins a arribar allà on ell vol, marejant la perdiu i escampant el missatge que li interessa a l’expresident de la Generalitat.

Passen els mesos i Puigdemont segueix a Waterloo, complint la seva condemna social i a l’espera que algun tribunal, sigui quin sigui, l’alliberi de les urpes dels jutges del Suprem. Aviat farà un any de la reaparició de l’expresident a Barcelona. Aquell dia vaig preguntar a una persona que el coneix bé i que no és Boye què havia passat al Passeig Lluís Companys el matí de la investidura de Salvador Illa. La seva resposta va ser: «una victòria més». Entenc que aquell moment els seus fidels seguidors poguessin pensar que es tractava d’una victòria. Semblava que havia aconseguit burlar totes les forces de seguretat, des de la frontera fins a les portes del Parlament de Catalunya i tornar a Bèlgica, arriscant-se a ser detingut, que és el que més tem, tot i que el perill no va ser tan gran com ens van voler fer creure. De veritat algú encara pensa que els Mossos d’Esquadra no van calcular que se’ls hi podia escapar davant els nassos per un lloc que pràcticament no estava vigilat?

Era una altra falsa victòria, com les que ens ven l’advocat Boye cada vegada que pot. Aquesta setmana s’ha conegut que el Tribunal Constitucional avala l’amnistia atorgada pel govern de Pedro Sánchez a tots els encausats pel procés independentista. A tots pel que fa a un seguit de delictes, però no el de malversació. Carlota Camps i Ángeles Vázquez ho explicaven molt bé a El Periódico i Diari de Girona: «Aquest pronunciament no tindrà cap conseqüència directa per a l’expresident de la Generalitat». Tampoc per a Toni Comín, Lluís Puig, Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva i Dolors Bassa, tots amb l’espasa de la malversació al damunt que els impedeix quedar absolutament alliberats. I una altra vegada les declaracions de Boye, anunciant recursos i accions per aconseguir que el seu client pugui tornar a Catalunya. Una de les vies -recurs d’empara- s’espera que es desencalli, que no vol dir resoldre, a finals d’any; i l’altra -petició de mesures cautelars-, si es tenen en compte els antecedents, no té cap recorregut.

Puigdemont continuarà a Waterloo, a menys que decideix aterrar sense paracaigudes, exposant-se a ser jutjat per malversació, i haurà d’esperar, malgrat que el seu advocat -que no va respondre a la pregunta de quan tornarà l’expresident-, intenti fer creure que serà aviat perquè totes les seves estratègies es resoldran com ell vol. Mentrestant, els set vots de Junts per Catalunya continuen a mas del PSOE al Congrés. I Pedro Sánchez guanya temps, que és el que més necessita, per allargar al màxim la legislatura amb els suports dels socis. Els set diputats postconvergents encara aguanten el govern central, sense cap altra opció sobre la taula mentre no es resolgui el futur de Puigdemont. La decisió del Tribunal Constitucional pot semblar una «victòria», malgrat que en realitat no aporta res de nou. La malversació continua essent el gran entrebanc per als líders independentistes i la resta ja era clar per a tothom. Per tant, continuem allà mateix i van passant els dies, els mesos i els anys.

Subscriu-te per seguir llegint