Sardanes i catifes a la Selva

Mentre el món sembla el parament d’un foc a punt d’encendre i no pas per socarrimar calçots, coure costelles de xai o cuinar sardines a la brasa, fer articles parlant d’estils de remar, d’hortalisses de proximitat, d’esdeveniments florals o, com en aquest que començo, de sardanes i catifes, potser sembli frívol, irrellevant. Ja hi ha, però, en aquest diari i en molts altres, gent de ploma acurada que parlen de «focs» amb rigor i saviesa . No penseu pas que vulgui defugir el meu compromís amb el Diari de Girona, com a col·laborador comarcal. M’hi sento a gust i, al mateix temps, agraït per la confiança que els responsables del diari m’atorguen des de fa més de vint anys. També pels lectors coneguts i desconeguts que tan a la Selva Marítima com a La Selva Interior em llegiu.

Blanes va acollir el darrer cap de setmana la II Trobada de Colles Sardanistes de la Selva. Fins un total de sis es varen aplegar el 21 de juny davant l’antic pavelló d’esports per compartir vetllada. Una colla de Maçanet, tres de Blanes, una de Palafolls, una de Sant Cebrià i una representació de Riudarenes varen reptar la calor i la manca d’ombres per ballar una audició completa. La Cobla del Col·legi Santa Maria, en la seva versió juvenil, gairebé infantil! hi va posar la música; les colles la dansa. Contrast enorme el d’uns músics que no deuen arribar els 17 anys de promig, amb l’edat d’uns balladors que majoritàriament superaven la seixantena. La incorporació, gairebé a les acaballes d’una colla de l’Esbart Joaquim Ruyra va aportar saba fresca a l’audició.

És la sardana la dansa més bella de les que es fan i es desfan? És, ara el 2025, una senya d’identitat catalana indiscutible ? Qui agafarà el relleu dels veterans ballarins que configuraven les colles selvatanes? S’anirà esllanguint (morint?) el moviment sardanista davant el migrat interès de les generacions més joves? Ha de mantenir-se a partir del suport institucional (les cobles s’han de pagar) o ha de ser la societat civil (tant domesticada i abonada a subvencions) qui l’ha de revifar? Són les reflexions que em feia tot escoltant el Blanes Festiu del mestre Albertí.

Hi ha qui diu que si el català és la lletra, la sardana és la música del nostre poble. En termes absoluts potser ja no sigui ben be així. En termes històrics, culturals, emocionals vull pensar que encara sí!. Com tantes altres coses hi ha. Com tantes altres que conviden a la participació, a la integració, a l’acollida, a l’harmonia. Lluny, vull pensar, de tantes manifestacions sectàries, fonamentalistes, integristes (religioses o no) com hi ha al món, darrera les quals, atiats per lideratges irresponsables i sanguinaris, es cuinen els odis que encenen les fogueres del començament.

El mateix cap de setmana, també a Blanes, la gent de les Estores de Corpus del Raval propiciava que els carrers més cèntrics de la vila s’ornessin amb l’art acolorit i efímer de les catifes de flors. Més d’una vintena de creacions, entre elles les d’unes quantes entitats que estan d’aniversari, van aplegar centenars de voluntaris de totes les edats que, desafiant també la calor, van pencar de valent i es van ajudar per concloure els seus treballs. Sardanes i catifes: arrelades, belles i pacífiques tradicions d’un poble que hauríem de saber convertir en «armes» d’integració i trobada, abans que en reductes elitistes, sectaris i excloents. 

Subscriu-te per seguir llegint