Les pintures de Sixena,entre Aragó i Catalunya

L’interès del govern aragonès per recuperar les obres de Sixena se centra exclusivament en aquelles que es troben a Catalunya. Van actuar amb gran celeritat per requisar 44 peces del Museu de Lleida, aprofitant la intervenció del govern de la Generalitat durant l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Ara, pel que fa a les pintures murals del monestir -que també reclamen, i respecte de les quals els tribunals els han donat la raó-, l’actual president de l’Aragó, Jorge Azcón, ha declarat que la sentència s’executarà «de grat o per força».

Curiosament, tant el govern d’Azcón com el del seu antecessor, Javier Lambán, semblen interessats únicament en les obres de Sixena que són a Catalunya. No han mostrat el mateix zel pel que fa als fragments del retaule major de Sixena que es troben al Museu del Prado de Madrid i al Museu de Santa Cruz de Toledo.

Pel que fa a les peces que eren al Museu de Lleida, entre el 1983 i el 1994, la Generalitat i el MNAC van adquirir diverses obres del monestir de Sixena a les monges de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, que s’havien traslladat a Valldoreix. Tanmateix, el govern aragonès i altres institucions van qüestionar la legalitat d’aquestes compravendes, al·legant que les peces formaven part d’un conjunt declarat Monument Nacional des de 1923.

Ara bé, el conflicte té un origen més profund: la divisió del bisbat de Lleida i la creació del bisbat de Barbastre-Montsó l’any 1995, tot i que aquesta reorganització no afectava Sixena, ja que sempre ha estat sota jurisdicció eclesiàstica aragonesa. Durant segles, diverses parròquies aragoneses de la Franja (al Baix Cinca, la Llitera i el Cinca Mitjà) havien format part del bisbat de Lleida, tant des del punt de vista pastoral com patrimonial. Per això, moltes obres litúrgiques, objectes religiosos i peces d’art sacre d’aquestes parròquies van ser traslladades i conservades al Museu Diocesà de Lleida (actual Museu de Lleida). Arran de la segregació, el nou bisbat de Barbastre-Montsó i les autoritats aragoneses van reclamar la restitució de les obres provinents d’aquelles parròquies. Tot i que el Museu de Lleida sostenia que les peces havien estat dipositades legalment o fins i tot adquirides amb documentació i contractes, es van iniciar llargs processos judicials i eclesiàstics.

En el cas de les pintures murals, probablement el govern aragonès no hauria tingut cap oportunitat de reclamar res si l’equip liderat per l’arquitecte i historiador de l’art Josep Gudiol no les hagués rescatat després de l’incendi que va afectar l’edifici el 1936. En plena Guerra Civil, la Generalitat va promoure expedicions per salvar obres d’art en perill, i en molts casos ho va aconseguir. Un cop rescatades, les pintures de Sixena van ser dipositades al MNAC, amb el consentiment de les monges del monestir, i ningú n’ha qüestionat la conservació, el tractament museístic ni la tasca de difusió que s’ha fet perquè arribessin al gran públic.

Tanmateix, el govern aragonès vol que tornin al lloc d’on van sortir: el monestir de Sixena. És curiós que, mentre els tècnics catalans alerten que el trasllat pot malmetre les obres i han presentat un incident d’execució de la sentència argumentant que tècnicament no poden fer-ho amb garanties, des del Govern de l’Aragó no hi veuen cap problema.

Si els criteris judicials que s’han aplicat en els conflictes d’art entre l’Aragó i Catalunya es generalitzessin, els museus d’arreu del món haurien de replantejar-se el seu futur. Aquestes decisions contradiuen el principi museístic de concentració, que prioritza la conservació, l’estudi i l’accés públic al patrimoni. A més, obren la porta a una allau de reclamacions patrimonials que podrien buidar col·leccions senceres. Però, de moment, aquestes doctrines només semblen afectar Catalunya. 

Subscriu-te per seguir llegint