Dominik Livakovic

Míchel havia demanat per tancar el mercat de fitxatges un central que cobrís la baixa de Krejci, un migcampista per substituir l’adeu de Yangel Herrera i un lateral esquerre per tenir dues opcions en aquesta demarcació. Però en compte d’això li van portar un porter internacional i experimentat com Dominik Livakovic.

I ves per on, que sense jugar, el croat ha estat el millor fitxatge d’aquest estiu, perquè la seva arribada ha esperonat a quotes impensables l’eficàcia de Paulo Gazzaniga. Sense les aturades de lluïment absolut de l’argentí, el Girona FC no hauria empatat a Vigo, ni a Bilbao, ni la setmana passada contra l’Espanyol. I, per descomptat, tampoc hauria guanyat ahir contra el València, on va posar cinc mans estratosfèriques que el redimeixen del tot de l’accident de la primera jornada de lliga.

Amb ell de protagonista ha arribat el nou Girona FC, un equip que ha tornat als tres centrals, que ja no té l’obligació de jugar cada pilota des del darrere i que emparat en l’eficàcia defensiva dels darrers partits es pot permetre buscar a Vanat en atac. Però que sobretot torna a ser aquell equip lluitador que no hauria d’haver deixat de ser mai.

La temporada passada ja s’havia fet un pas enrere en qualitat futbolística i en competitivitat, i aquest curs això continuava així, però Míchel ha tornat a fer entendre als seus homes que encara que falti qualitat, si es lluita l’equip competirà. I de moment amb això l’ha tret del pou, quan molt pocs hi confiaven.

De moment el Girona FC ja no serà cuer i amb una mica de sort al final de la jornada podria haver abandonat els llocs de descens i tot. Tot i que el vertader termòmetre de què pot ser l’equip es veurà durant l’octubre. Barça, Oviedo i Getafe donaran el nivell real d’aquest nou Girona FC.