Junqueras no és Puigdemont

La setmana ha estat entretinguda políticament, especialment per l’anunci d’Oriol Junqueras sobre la intenció de tornar a ser candidat d’Esquerra a la presidència de la Generalitat. Molt bé. Algú tenia algun dubte que aquesta notícia es produiria? No, cap ni ningú. El que sí que és més sorprenent és que ho hagi fet en un moment en el qual encara falten poc menys de tres anys per les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya i uns dos perquè entrem de ple en precampanya electoral, malgrat que pugui semblar que estem permanentment en precampanya electoral. I el dia escollit no diré que és sorprenent, però sí curiós. El 30 de setembre, el dia anterior a l’1 d’octubre. La data no és sorprenent perquè als partits independentistes i especialment a Junqueras això del simbolisme sempre els ha agradat molt.

Entenc Junqueras i entenc i respecto la seva decisió des del punt de vista personal. No l’entenc des de l’òptica política o de servei a Catalunya. El president d’Esquerra té una espina clavada molt endins i que li fa molt de mal. És un líder que ha passat per molts papers de l’auca, que el seu partit ha arribat a assolir resultats impensables en el passat i que ha arribat a la màxima aspiració: presidir el govern de la Generalitat. El problema per a Junqueras és que, malgrat que bona part de l’èxit se’l pot atribuir, ell no ha estat qui ha presidit l’executiu. Va ser Pere Aragonès, el seu fidel escuder fins que va arribar al poder i se’n va adonar (com fan tots els polítics que arriben a tan altes instàncies) que podia córrer sense necessitat de consultar. Aragonès va construir un equip i va tirar pel dret i aquest fet va ajudar a clavar una miqueta més l’espina al líder en aquell moment empresonat. Per tant, puc entendre que vulgui aspirar a allò que mai ha aconseguit personalment i que sí que ho ha fet col·lectivament. Pensar-se que un és l’escollit és molt comú entre els mortals, encara que un mateix sigui en bona part responsable de no haver arribat allà on s’aspira.

El 2022, Jordi Cuixart, el líder d’Òmnium Cultural que va estar condemnat i empresonat pel procés independentista, va anunciar que no tornaria a optar a la presidència de l’entitat, assegurant que continuaria en l’activisme, tot i que poc se n’ha sabut d’ell des d’aquella data. Una de les coses interessants que va dir Cuixart va ser que calien nous lideratges. Ell, que havia apel·lat al «ho tornarem a fer» quan tothom era conscient que no es tornaria a fer, entenia que havia de fer un pas enrere i instava a altres a prendre la mateixa decisió. «Els fundadors ens van ensenyar a ser útils abans que importants, i calen arreu nous lideratges. Tothom és necessari, ningú imprescindible» va escriure a X. No sé quines raons el van empènyer, o quines pressions -en aquestes circumstàncies estranyament es diu tota la veritat-, però almenys havia entès que el procés havia fracassat i que les cares visibles d’aquell intent havien de deixar pas a d’altres. Aquest és el missatge que Junqueras no ha entès o no ha volgut entendre i és on crec que s’equivoca. El projecte, sigui quin sigui que tingui, l’ha d’executar algú altre.

La mateixa reflexió es pot aplicar a Carles Puigdemont, que encara pilota Junts des de Waterloo; encara pren decisions que s’executen tant sí com no; encara intenta influir en la vida política. Però estic convençut que un cop hagi aconseguit l’amnistia total, tindrà un retir polític i que això és allò a què aspira ara. No el veig tornant a encapçalar una llista per ser president de la Generalitat, de fet, ja ho ha estat i no se sent gaire còmode repetint responsabilitats. I és clar; Junqueras no és Puigdemont.

Subscriu-te per seguir llegint