"Vade retro, fumador!"

Hi va haver un temps en què fumar era un gest tan natural com respirar. Els adults encenien cigarretes a qualsevol lloc: al saló de casa, al cotxe tancat, a la consulta del pediatre. Recordo el meu doctor inclinant-se sobre la meva esquena amb el cigarret penjat dels llavis, mentre revisava la meva columna. Als autobusos que ens portaven a jugar al bàsquet, els pares fumaven en cor. I la meva àvia, generosa en tot, em va oferir la primera pipada amb sis o set anys. Fumava Jockey 100, i a casa seva la loteria, els daus i el fum compartien la mateixa taula.

Van passar els anys. Vaig viatjar a Roma, quan ja acabaven de prohibir el tabac en restaurants a Itàlia. Jo, fumador encara, em vaig resignar a fer-ho a la terrassa, en ple hivern. Vaig pensar que aquesta llei mai no arribaria a Catalunya. Els avions i autobusos havien vetat el tabac, però encara conservaven cendrers incrustats als recolzabraços, relíquies d’una altra era. La prohibició va avançar. El que és insà va deixar pas a la consciència social, i fins i tot els fumadors vam començar a admetre que tenia sentit.

Quan vaig conèixer la meva dona, jo fumava. Ella no. M’ho va deixar clar: "El tabac o jo". Estava clar que per xuclar una cigarreta no em perdria semblant pibón. Va ser més efectiu que la hipnosi. Avui riem junts en veure aquestes cabines d’aeroport, peixeres amb parets de vidre on els fumadors semblen animals en exhibició. Als estancs, els paquets ja no mostren marques, sinó un catàleg gore de les conseqüències de fumar.

No vaig deixar de fumar per sempre. Vaig comprar havans quan va néixer el fill d’un amic, els vam fumar un agost a Barcelona al sol. I em permeto fumar un havà cada començament d’any. Calculem els fumadors (esporàdics o habituals) que d’aquí a poc ho farem d’amagat. La futura llei del tabac que prepara el govern espanyol vol treure’l de les terrasses dels bars.

Fins i tot sembla lògic que no puguis fumar en una terrassa. Ni al carrer (on el trànsit és molt pitjor que fumar en pipa). El plaer d’un acaba on comença el malestar de l’altre. Però vull poder gaudir de fumar-me un cigarret quan em vingui de gust. Sóc adult i és la meva elecció. Cal que bufi tramuntana per poder fumar? Un es pregunta si en el futur haurà de cavar un pou al jardí per fumar-se un cigar. És com si algú hagués dit "vade retro, fumador!" i des de llavors contagiéssim la lepra. La imatge d’una persona encenent un cigarret acabarà sent tan insòlita com la d’un metge revisant un nen amb el cigarret penjant de la boca. n