El càstig va (i anirà) a més

Hi ha qui fa uns dies va exclamar sorpresa davant dels 19 escons estimats (cuinats per algú, per espavilar a Junts?) que se li atribueixen a Aliança Catalana en unes futures eleccions. També al sorpasso de Vox al PP (a Catalunya). Però quasi no mereixen atenció ja, per residuals, els percentatges ínfims dels Comuns i la CUP. Curiosament ja fa temps que ningú fa una lectura o interpretació d’aquesta davallada, com si no hi hagués abstencionisme d’esquerres... Ja hi entrarem, doncs els mateixos afectats no es donen per al·ludits, i molts mitjans sembla no tinguin més interès que parlar i inflar l’abstencionisme independentista. Una altra forma de cuina, ja que si fos així de real, els resultats que treuen Comuns i la CUP serien superiors als que treuen Junts i ERC.

Pocs han parat atenció també a la pèrdua de fins a sis escons per part del PSC, quan en teoria té tot el vent a favor. Guanyador, sí, a les pròximes eleccions, però no té garantit la majoria absoluta, doncs ja no suma amb ERC i Comuns, i la relativa pot està tan diabòlicament enrevessada d’aconseguir, que pot fer ingovernable Catalunya o no governar.

No ens hauria de sorprendre aquesta enquesta o altres que s’han fet, donant 14, 17 o 19 escons a Aliança i que continuï creixent Vox. Hauria de fer reflexionar i actuar d’una vegada a totes les esquerres, inclosa ERC, que pràcticament es queda amb els mateixos escons...avui en dia. Cal veure si reacciona de forma proactiva fent un gir estratègic o imita als Comuns d’aquests darrers anys, que continuen instal·lats amb el «virgencita que me quede como estoy», en aquest cas amb barretina i mirant a Junts. Certament, la CUP va fer un congrés fa uns mesos, però encara hem de veure, copsar o notar canvis substancials en el seu discurs antisistema i anticapitalista (segons TV3, clar, i alguns altres creients).

Al PSC pocs creien que tindrien davallada, el que fa pensar que viuen en una bombolla, la de la Catalunya centrada, que tant repeteix el president Illa. La Catalunya centrada ho podria ser amb un bon coixí de classe mitjana, però precisament el que està succeint fa anys és la progressiva desaparició d’aquest coixí. Paradoxalment, en els darrers anys del franquisme i a la transició, sobretot amb Adolfo Suárez, entre 1977 i 1979, és quan més coixí hi ha hagut de classe mitjana. Cal recordar una vegada més que la participació dels salaris en el PIB, va assolir el seu màxim històric en aquell període. Des que va entrar el PSOE el 1982 i ja des de llavors els successius governs PSOE i PP, ha anat davallant fins a capgirar-se ja fa uns anys, amb una major participació de les rendes en el PIB, no dels salaris. No voler veure això per part de totes les esquerres, inclòs el PSC, és fer-se trampes al solitari i la primera i última causa que està generant tant malestar social no vehiculat per qui ho hauria de fer. La distribució de la riquesa (i la renda) és cada vegada més injusta i desigual, i uns no la veuen i altres s’aprofiten en clau populista passant el rasclet.

En definitiva, el que interessa saber és si l’any i mig que queda fins a les municipals i generals del 2027 estarem amunt i avall, i torna a començar, com un hàmster, amb l’amnistia, el finançament, la immigració i els pressupostos, que ja cansa i avorreix, tot i que als mitjans i a l’establishment ja els va bé. O si és un any i mig de profunds canvis, plans de xoc públics, reformes estructurals i fiscals i transformacions palpables amb relació als problemes reals de la població i a la seva qualitat de vida, any rere any en retrocés, per més que l’economia espanyola vagi, diuen, com una locomotora. Com mai de bé, vaja.

Aquesta enquesta i altres similars certament apunten tendències, que es poden o no corregir el pròxim any i mig si el conjunt de les esquerres, totes, fan una autocrítica seriosa, amb congressos extraordinaris, canvi de polítiques i programes girant a l’esquerra, posant al centre les polítiques socials, per majories socials i replantejar-se les estratègies que porten, amb les seves tàctiques que any rere any, van hipotecant l’obertura a la societat, la sinergia, la transparència i la participació política i ciutadana.

És evident que aquesta crida a l’acció pren ara més importància, però no per fer cordons sanitaris (pot haver-hi la temptació de tornar a insistir «contra» l’extrema dreta. Ja veiem els resultats). El que s’ha de fer és unitat d’acció «a favor» de línies d’acció política concretes, amb relació a problemes reals, pendents, negre sobre blanc i davant notari. Qualsevol gesticulació, posat, manifest, proclama, iniciativa parlamentària amb perfil «contra Franco vivíem millor», o sigui contra l’extrema dreta, mentre se segueixen fent les mateixes polítiques, està destinada al fracàs, ja que amaga la manca de voluntat política, la impotència i la falta de projectes d’esquerres per transformar la realitat, que cada dia que passa està més enrarida, difosa, mal interpretada, en fi, desfigurada, per les narratives populistes, però també i sobretot (la causa-efecte hi ha qui no la veu), pels mateixos discursos políticament correctes de les esquerres. És evident que poca gent se’ls creu ja i que estem passant de la desafecció (el primer problema de Catalunya, recordem-ho, és la política i després l’habitatge) al càstig. Per haver fugit d’estudi, no perquè una Internacional negra i/o reaccionària estigui posant les urpes sobre Catalunya. Si us plau!

Subscriu-te per seguir llegint