Els cent anys de la tia Ramona

El 6 d’octubre de 1925 naixia una xiqueta a La Vall d’Uixó (Castelló), en una família obrera amb pocs possibles que es guanyava la vida amb la confecció d’espardenyes. La majoria de la gent del poble treballava per a la Fàbrica Segarra, que en els seus inicis era una empresa familiar d’espardenyers i que es va transformar en la principal factoria de calçat militar d’Espanya.

En aquest context, la noieta va començar ben aviat a respirar els ideals polítics i els principis ètics vinculats al socialisme que en família es defensaven tenaçment. Va patir les atrocitats de la guerra civil i les penúries d’una llarga postguerra amb familiars assenyalats com a desafectes al règim. Ramona, sempre a l’ombra del seu germà Enrique, es va mantenir lleial als postulats de la direcció socialista. Va persistir durant l’etapa de clandestinitat i després de la mort del dictador va participar en la reorganització de la UGT i del PSOE de la província anant poble a poble per crear agrupacions amb nous i vells militants. I hom es pot imaginar el goig i l’alegria que va sentir quan el seu germà va ser escollit senador per Castelló en la legislatura constituent (1977-1979). En els anys posteriors va participar en manifestacions, assemblees i mítings fins que, per l’avançada edat, va reduir l’activisme polític.

A Ramona, tia de la meva companya d’il·lusions i fatigues, la vaig conèixer a principis dels vuitanta anys abans de la victòria socialista en les eleccions generals de 1982. Era una dona amable, agradable i atenta, però tossuda a més no poder que, amb el pas del temps, ha endolcit el caràcter, però sense perdre un punt d’obstinació.

Tot i estar curada d’espants, per les experiències colpidores viscudes amb la repressió, ara ha de conviure en un món convuls carregat de perills i adversitats.

La proliferació de conflictes per raó de naixença, raça, sexe, opinió o religió sembla no tenir límits. D’entre tots els enfrontaments cal destacar la crueltat de les accions punitives del sàtrapa Netanyahu i del govern d’Israel contra els palestins, el vessament de la sang de milers de víctimes innocents i l’èxode d’una població condemnada a patir fam i set. Als ulls de molta gent són actuacions inhumanes. La civilització és substituïda per la barbàrie de perpetrar un genocidi definit per l’ONU com un conjunt «d’actes comesos amb la intenció de destruir, totalment o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós».

La indignació de Ramona per aquests i altres fets que passen és també la nostra indignació. Doncs vet aquí l’escenari horrible que envolta els seus cent anys. Malgrat tot, segur que seguirà endavant sense defallir. La vida no s’acaba.

Tia Ramoneta, Feliç Aniversari!

Subscriu-te per seguir llegint